La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un salvavides enverinat
Hi ha diferències notables entre la present legislatura catalana i l’anterior. La més destacable és que les dues figures que més càrrega de representativitat política tenen per al conjunt de la ciutadania intenten complir, amb més o menys encert, amb els principis bàsics de la seva feina.
Pere Aragonès ha recuperat el mínim de respecte a la institució que exigeix la responsabilitat del càrrec de president i que havia quedat completament volatilitzat en el mandat anterior de Quim Torra. Al seu torn, Salvador Illa ha ressuscitat el paper de líder de l’oposició, que en els anys precedents exercia Ciutadans en una insana cridòria malhumorada sense cap voluntat d’erigir-se en alternativa de govern. Illa exerceix amb una sana ambició el paper de corcó de la consciència. No només aspira a tornar a guanyar les eleccions quan arribin, sinó a fer-ho amb prou claredat per poder-se asseure algun dia a la butaca de president.
Aragonès i Illa s’han enviat missatges explícits els últims dies a compte dels futurs pressupostos de la Generalitat. El president ha volgut remarcar que ni en els seus pitjors malsons aprovarà els comptes del Govern amb els socialistes catalans. El seu desig, diu, és fer-ho de la manera que fixen els acords de legislatura d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP. Salvador Illa, per la seva part, ha fet el desentès al menyspreu amb què se’l tracta i ha insistit a mostrar-se disposat a ser el flotador que necessitarà l’Executiu català quan els anticapitalistes donin carbassa als pressupostos.
Tot el que fa Illa parteix d’una premissa prèvia: anirà en augment el nombre de catalans, independentistes o no, completament esgotats de posicions maximalistes i predisposats a valorar positivament una oferta política que, sense renunciar als seus postulats bàsics, no negui el pa i la sal a l’adversari. És una estratègia de mitjà i llarg termini per deixar inoperant l’independentisme sense insultar-lo, sense menysprear-lo i considerant-lo un actor legítim al qual, si se li dona prou corda, s’acabarà penjant amb la seva pròpia soga.
L’oferta d’Illa per enllitar-se amb Pere Aragonès a compte dels pressupostos està pensada perquè aquest i tot el seu govern es coguin a la salsa de les seves múltiples contradiccions. En el terreny econòmic, Aragonès diu que vol girar a l’esquerra, però no del tot, perquè les elits econòmiques catalanes no rectifiquin l’opinió d’home centrat que amb tant d’afany es construeix als despatxos des de fa anys.
JxCat, per la seva banda, no pot girar cap enlloc perquè hi ha massa mans al volant, però cada vegada són més veus les que diuen prou al seguidisme esquerrà i que veuen en els pròxims pressupostos, que elabora Jaume Giró, el moment ideal per deixar clar que hi continua havent un independentisme d’arrel conservadora-liberal digui el que digui Jordi Sànchez. Així les coses, ERC i JxCat són inevitablement una pedra a la sabata per a la CUP, i aquesta ho és per a la coalició de govern.
És enmig de tant d’embolic que Salvador Illa llança el salvavides. Si l’independentisme s’hi acabés agafant, el discurs sobiranista quedaria inhabilitat per la via dels fets. En canvi, si renunciessin al seu suport i els pressupostos es tornessin impossibles, el sobiranisme
L’estratègia és senzilla: si dones corda a l’independentisme, s’acabarà penjant
quedaria atrapat en la lògica de continuar perjudicant els catalans a condició de poder mantenir impol·luta la política de blocs.
En els dos escenaris, Salvador Illa acumularia capital polític. A més, al líder del PSC li convenia oferir el salvavides ara, per evitar que la seva predisposició –sincera o no– s’acabés interpretant com una ordre directa de Pedro Sánchez a canvi del suport que ERC li haurà de donar per aprovar els comptes espanyols.