Tapes de paraules braves

APrada de Conflent, diverses personalitats de JxCat han intentat ridiculitzar la taula de diàleg (opció tàctica del partit del president Aragonès, de ERC, del PSC i del president espanyol Sánchez, que pot fer possible un cert avenç cap a la sortida del laberint, del tot invisible encara). També s’han dedicat a il·luminar la paraula unilateralitat. Si estiguessin disposats a la confrontació amb l’Estat, estaríem davant d’un propòsit discutible però sincer. Però això només és xerrameca. En una partida de pòquer, un jugador amb males cartes pot apujar l’aposta esperant que el rival es rendeixi, però aquesta jugada implica un cert risc; i si una cosa ha quedat clara en els dos últims anys és que els càrrecs independentistes no estan disposats a emular el destí dels seus antecessors. Un dels que més lliçons d’estratègia de confrontació van donar a Prada va ser l’expresident Torra, que, com a càstig

El tremolor mundial subratlla la petitesa geopolítica dels nostres plets

a la seva heroica desobediència, està gaudint, a càrrec de l’erari, d’un palau medieval a Girona i d’una fabulosa jubilació. Fastiguejat de tanta comèdia, Francesc-Marc Àlvaro identificava aquesta xerrameca amb la fatxenderia de barra de bar.

La barba no fa el filòsof, deien els antics. Tothom sap que la xerrameca no fa la unilateralitat. Mentre el país està greument ferit per la pandèmia i els problemes econòmics, mentre una gran part de la població catalana fa esforços per no ser engolida per un forat negre, altes personalitat del país continuen addictes a les bravates de cafè.

“En general –diu Juli Cèsar comentant la guerra de les Gàl·lies– els homes creuen en allò que desitjarien que passés”. Aquest va ser l’ham i l’esquer del relat independentista. I si ara l’esquer perd color i sabor, és perquè fins l’independentista més ingenu sap que allò que havia de passar no ha passat. Els postulats maximalistes es van fonent a poc a poc, sota el sol de l’indult. Dues altres raons de fons expliquen la pèrdua de color i sabor del maximalisme. La contundent aparició en escena del neguit climàtic, que estableix una clara jerarquia entre problemes de primera, segona i tercera divisió. I la commoció afganesa. La fuga occidental i el retorn dels talibans han produït un tremolor mundial que ha tingut la virtut de recordarnos la petitesa geopolítica dels nostres plets.c