La cruel violència vicària

Agents dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana investiguen la mort d’un nen de dos anys, dimarts a la nit en un hotel de Barcelona. Els policies consideren la hipòtesi d’un nou cas de violència vicària. El nen va entrar a l’hotel amb el seu pare, immers en un procés de separació matrimonial, i ja no en va sortir: el van trobar mort en una habitació, amb signes de violència. El pare, en canvi, va abandonar l’establiment hoteler i ara el busquen com a principal sospitós d’aquesta mort. “Te’n penediràs”, li va dir a la seva exparella, que després de rebre l’advertència va trucar a la policia, que ja no va poder evitar la tragèdia.

Tot el país va estar pendent durant dies, la primavera passada, d’un altre cas de violència vicària, en què Tomás Gimeno, de Tenerife, va desaparèixer amb dues filles de sis i un any. També en aquell cas hi va haver desavinences conjugals i missatges amenaçadors a la mare de les criatures: “No tornaràs a veure les nenes mai”. Gimeno les va narcotitzar i les va llançar al mar. El cadàver de la gran va aparèixer. No va ser així amb el de la petita. Ni el de Gimeno.

Deu anys abans, Espanya va estar amb l’ai al cor pel cas Bretón, anomenat així pel seu inductor, José Bretón, un cordovès que va matar la filla de sis anys i el fill de dos, posteriorment va calcinar els cadàvers i va assegurar després que havia perdut els nens badant al parc.

La violència vicària és una xacra de crueltat recargolada. La practiquen els qui volen infligir un dolor màxim a l’exparella. No ho fan en aquest cas maltractant-la físicament, sinó danyant els fills comuns. En aquest tipus de maltractament, en el qual les víctimes mortals són persones interposades, el maltractador aspira, segons una gràfica descripció, a “enterrar la mare en vida”, matant els fills i sumintla en un dolor insuportable.

Els últims anys aquesta mena de violència ha produït fins a vuit víctimes mortals en un any al nostre país. Sempre víctimes innocents, instrumentals, sovint de poca edat, sacrificades per castigar l’exparella.

Com combatre aquesta xacra, de terrible potencial, ja que gairebé el 90% de les dones víctimes de maltractaments tenen fills? Amb una millor educació en matèria d’igualtat. Amb més denúncies en les primeres fases de maltractaments. Amb una normativa potser més severa (només el 3% dels casos de violència de gènere acaba en la suspensió del règim de visites). I, quan el crim per desgràcia es consuma, amb tot el rigor judicial.c

Cal més educació, més denúncies i més rigor normatiu i judicial per frenar aquesta xacra