L’Aigüeta de la Bisbal d’Empordà

Fins fa poc temps, el nom de la Bisbal d’Empordà destacava per l’exclusivitat de la seva ceràmica. Visitants d’arreu del país i de l’estranger encarregaven o venien a comprar tot un munt de peces d’aquella artesania: vaixelles, càntirs, cubells, etcètera. Però –malgrat que bona part d’aquells mestres artesans han anat desapareixent, que les seves fabriques i tallers han quedat en el oblit, i que actualment molta de la ceràmica és importada– s’ha de dir que, afortunadament, visitants no en falten. (Fent honor a la veritat, cal destacar la magnifica restauració d’una d’aquelles fabriques convertida en el didàctic Terracotta Museu de la Ceràmica).

Però els anys van passant, i si hi ha un lloc desaprofitat que l’Ajuntament ignora, i que esdevindria un ganxo per a visitants i turistes, és l’Aigüeta. Aquell tros de carretera amb els seus estoics botiguers, allà continua sense pena ni gloria, amb tràfic, soroll i una autèntica sauna quan el sol pica.

No és pas que l’Ajuntament no hi hagi posat interès: fa un parell d’anys, al llarg de les voreres, s’hi van col·locar un centenar de testos amb Abelies grandiflora. Actualment, s’han substituït per Phorniums, que necessita menys aigua. Per rematar-ho, hi han col·locat unes bones jardineres de fusta (com les del poble de Pals), on hi han plantat Photinies i unes minses oliveres, que, en comptes d’ombra, el que fan es entorpir l’escassa zona d’aparcament.

I davant d’aquest enrenou, em pregunto: quin és el sentit de totes aquestes despeses? Si sumem el cost dels testos, les Abelies ,els Phorniums, les jardineres de fusta, les oliveres, les Photinies, i totes les hores de manteniment, sens dubte que amb aquest import, i un projecte coherent, ja fa temps que tindríem l’ombra tan desitjada i un passeig que recuperaria bona part del sentit del poble.

Lola Arpa Vilallonga