La Vanguardia (Català-1ª edició)
El pitjor any per a ‘les altres víctimes’ des del 2017
Cinc nens han estat assassinats pels pares des del gener
Les altres víctimes del masclisme: 42 menors han estat assassinats pels seus pares o les exparelles de les seves mares des del 2013, quan van començar les estadístiques. La Delegació del Govern contra la Violència de Gènere en compta només 40, a falta del crim d’ahir i que aparegui el cos d’Anna Gimeno, d’1 any, com va passar amb el de la seva germana Olivia, de 6, asfixiada i llançada al mar pel seu pare a Tenerife.
L’Anna no consta formalment encara als registres i el seu cas figura sota l’epígraf “en investigació”, en espera que la justícia en declari la mort. I en Leo, el nen del Paral·lel, apareixerà aviat a la pròxima actualització. Si s’inclouen els seus casos, els primers vuit mesos del 2021 són els pitjors que registra Espanya des del 2017. Aquell any hi va haver un total de 8 víctimes vicàries, però del gener a l’agost d’aquell any eren 6, només una més que les d’ara.
En Leo, el cos inert del qual va aparèixer ahir en un hotel de Barcelona, hauria fet 3 anys el 21 de novembre. Segons el Ministeri d’Igualtat, ja són 1.111 les dones assassinades per violència masclista des del 2003. Altres víctimes han mort en vida, com la mare de les mateixes Anna i Olivia. O com la mare d’en Leo. Les seves exparelles van matar els fills com a venjança. Res no ho reflecteix millor que el comiat de l’infanticida d’ahir, com explica la crònica de Mayka Navarro.
Es tracta de crims comesos amb l’únic propòsit: fer com més mal, millor. El dolor més gran possible a les mares. Arrabassar-los en vida el que més estimen. Aquesta revenja cruel torna a cobrar protagonisme amb el cas de Barcelona: “No el veuràs mai més”. L’assassí va dir a la seva ex gairebé el mateix que Tomás Gimeno a la mare de l’Anna i l’Olivia: “No les tornaràs a veure”. O el mateix que Lorenc Toska, l’alemany que va fugir primer a Tenerife
Des del 2013, 320 nens s’han quedat orfes pel mateix odi d’ahir al Paral·lel
i després a Portugal amb els dos fills, de 10 i 11 anys. “Si em denuncies, no els tornaràs a veure”, va amenaçar la mare. Per fortuna, en aquest cas les amenaces no es van complir i els petits s’acaben de retrobar amb la seva mare, que té la custòdia plena dels nens, després de vuit mesos de separació.
Amb cada nou menor víctima d’un crim masclista centenars de comentaris inunden les xarxes socials per recordar que també hi ha mares assassines. Tot i això, la proporció de dones que maten les seves parelles o els fills de les seves parelles és ridícula en comparació amb la dels homes, segons el Consell General del Poder Judicial.
Qualificar aquests casos de crims feministes, en contraposició als crims masclistes, és senzillament obscè i groller. El feminisme persegueix la igualtat de drets. La violència masclista, al contrari, no és només la d’algú contra algú, sinó una violència de domini, de poder, de desigualtat... La violència d’algú que es creu superior i per sobre d’un altre.
Tot i que les xifres oficials van començar a recollir-se el 2013, des de molt abans no es registra ni un curs sense cap víctima de la violència vicària, la del mato el nen perquè pateixis tu. El 2016 va marcar un bon registre, si es pot entendre com a tal que en aquell període només calgués lamentar l’assassinat d’un nen. Va ser un any que desgraciadament no va marcar una tendència. El 2015 hi va haver 5 menors assassinats; vuit, el 2017.
Una vintena de pares o exparelles s’han suïcidat des del 2013 després de matar els seus fills. Des del 2007 fins al 31 de març del 2021, últim període analitzat, es van presentar gairebé 1.744.000 denúncies per violència de gènere. I, des que es van iniciar les estadístiques, almenys 320 nens van quedar orfes per la violència masclista, aquesta que s’ha cobrat la seva última víctima en un nen, en Leo, que encara no havia fet 3 anys.c