Compte amb el que promets

L’adaptació televisiva a la coneguda sentència que diu allò de compte amb el que es desitja i que ha donat peu a una quantitat indecent de projectes cinematogràfics que no passaran precisament a la història del gènere, podria ser el títol de la columna d’aquesta setmana. Un compte amb el que promets que té una continuïtat lligada al que s’assegura en plena voràgine i rampell hormonal que implica qualsevol directe, ja sigui en una mitjà convencional o, en termes actuals, en qualsevol plataforma de streaming on les maratonianes xerrades estan a l’ordre del dia.

I si no que ho preguntin al periodista Josep Pedrerol, que al novembre, envalentit pel que devia creure que era una utopia futbolística, va deixar anar aquesta frase sota l’escalf dels focus d’El Chiringuito: “Messi és el millor del Barça; Ramos és el millor del Madrid. Us dic una cosa: si se’n van tots dos, dimiteixo”. No cal que us digui, arribats a aquest punt, quin ha estat el resultat final –a més, tots dos se n’han anat al mateix equip– ni que us expliqui els efectes que solen tenir en uns espectadors àvids de bucles emocionals les paraules d’una hemeroteca maleïda.

Pràcticament en el mateix moment que Leo Messi dibuixava la rúbrica al multimilionari contracte del PSG, una legió d’amants de la memòria televisiva s’encarregava de recordar al presentador català la seva sentència mesos enrere i el convidaven, amb més o menys sorna i amabilitat, a complir amb la promesa que havia fet. Un revés inesperat per a un Pedrerol que no va dubtar a agafar el guant de l’audiència i, en la línia d’aquest succedani de Sálvame amb pilota, convertir en espectacle televisiu la decisió final. “Això ha valgut molt la pena. El suport i l’afecte que he rebut han fet que prengui la decisió. I els que em teniu molta mania, també”, esgrimia el presentador d’Atresmedia abans d’anunciar el que tothom ja sabia: que es quedava. És a dir, que complia el contracte signat anteriorment pel qual continuava cobrant per una feina estable. Més que previsible. El que potser no va ser tan esperat és el resultat de l’enquesta que es van inventar en el mateix espai sobre si el presentador havia de dimitir o no: un 53% de la seva pròpia audiència votava perquè Pedrerol marxés del programa i tanqués la porta després de sortir. Una plantofada a l’ego professional de qualsevol que, de portes enfora, va encaixar bé. Coneixent-lo, segur que en la intimitat encara maleeix el moment que la llengua li va driblar el cap.