El futur de Ses Satàniques Majestats

Malgrat la mort de Charlie Watts, tot apunta que la banda farà la gira pels EUA

La mort de Charlie Watts continua commocionant l’escena musical de tot el planeta. Evidentment, perquè es tractava d’un integrant de la banda de rock més important del món en actiu, però també en bona mesura per la personalitat de Watts, que és el que es destaca més en un percentatge molt alt de reaccions. Com la de la llegendària Joan Baez, que sense mitges tintes el recorda com “un príncep entre lladres” i “un cavaller de cap a peus”.

L’altre aspecte que lògicament gravita entorn de l’òbit és “I ara què?”, aplicat tant a la gira que a finals de setembre tenen programada els Rolling Stones com al futur de la banda en si. És a dir, o l’aturada definitiva o la continuació amb un altre bateria en lloc de Watts i tot el protagonisme recaient en Jagger i Richards.

El promotor Gay Mercader, que gairebé sempre havia portat la banda als concerts d’Espanya des del de la plaça de toros Monumental el 1976, no amaga l’impacte. “Abans que res, cal felicitar els Rolling Stones, i Charlie Watts especialment, per l’elegància i la discreció amb què ho han portat. Això per damunt de tot. Ells, evidentment, sabien què passaria, i ho han portat molt bé. Quan es fa una gira, es fan anàlisis de salut exhaustives, i ja sabien què passaria”. Sobre el futur de la banda, “suposo que la gira sí que es farà per motius contractuals. No sé si faran més concerts... A mi se’m fa difícil veure els Stones sense en Charlie”. Però, d’altra banda, “Keith Richards necessita fer coses contínuament, i busca activitats per estar ocupat. Em costa imaginarme’l quiet en totes les seves cases. D’altra banda, alerta: Steve Jordan és un bateria perfectament preparat”.

Precisament el nom de Steve Jordan va ser conegut pel gran públic fa unes quantes setmanes, quan els Rolling Stones van anunciar que tornaven als escenaris a finals de setembre. Serà a partir del dia 26 quan la banda britànica, mentre no s’anunciï el contrari, començarà a Saint Louis el No filter tour pels Estats Units (Dallas, Atlanta, Los Angeles, Las Vegas...), una gira en què Charlie Watts no hauria participat per prescripció mèdica, ja que s’estava recuperant d’una operació/intervenció en aquell moment no revelada. Va ser llavors quan es va saber que seria el bateria Steve Jordan qui substituiria l’ara trist i sobtadament mort Watts.

Més enllà del que hagi pogut arribar a sorprendre l’absència del més aviat seriós, cordial i excel·lent company Watts, la presència de Jordan era (és) d’una lògica aclaparadora tenint en compte la seva relació de llarg recorregut amb la mítica banda. De fet, Watts, al mateix comunicat on explicava l’absència de la gira, també remarcava: “He demanat al meu gran amic Steve Jordan que em substitueixi”. I aquest últim no amagava la satisfacció a la mateixa nota pública, i acabava el text assegurant: “No hi haurà ningú més feliç que jo a l’hora de cedir el seient a la bateria de seguida que en Charlie em digui que ja està bé per tornar”.

La carrera i dimensió de Jordan als 64 anys és contrastada i, sobretot, suposa una garantia per acompanyar la banda en aquesta gira nord-americana, i qui sap si més enllà. El seu gran valedor al grup és Keith Richards, fins al punt que va ser membre del projecte paral·lel del guitarrista, els X-Pensive Winos, i va participar activament en l’elaboració i enregistrament dels àlbums de Richards en solitari Talk is cheap, Main offender i Crosseyed heart, del 2015.

S’hi ha d’afegir la seva condició de cantant, productor, compositor i mestre de cerimònies, a part d’una impressionant llista de col·laboracions amb Bob Dylan, Neil Young, Eric Clapton, B.B. King, Bruce Springsteen, Blues Brothers, John Mayer... o Andrés Calamaro (Alta suciedad).

El seu nom i, sobretot, la seva aquest últim

presència també van ser familiars per al gran públic perquè ja de molt jove va tocar la bateria al grup musical resident als anys setanta del programa Saturday night live, i també va formar part de la World’s Most Dangerous Band de Paul Shaffer al Late night with David Letterman entre el 1982 i el 1986.

Va començar a col·laborar amb els Stones en les sessions d’enregistrament de l’àlbum Dirty work el 1986, i també va participar en el concert-documental de Chuck Berry amb presència de Keith Richards un any més tard titulat Hail! Hail! Rock’n’roll. En una entrevista que va concedir a la revista Rolling Stone el 1988, el guitarra solista dels Stones va parlar sobre la influència de Jordan, i va dir: “He aconseguit fer algunes coses sobre les quals amb els Stones hauria dit ‘No, no ho puc fer; massa complicat’”.

En fi, l’empremta que ha deixat Watts és històrica. En l’allau de dolor compartit brillen amb lògica llum pròpia els missatges dels seus companys de banda: Ron Wood va penjar una fotografia d’ells dos al seu compte d’Instagram (“T’estimo, company gèminis. Et trobaré molt a faltar. Ets el millor”), i Mick Jagger, una de Watts rient i tocant la bateria amb la seva banda de jazz The ABC and D of Boogie Woogie, al casino suís d’Herisau el gener del 2010. Però la més impactant, sens dubte, és la imatge que va penjar Keith Richards a Instagram d’una bateria amb un cartellet penjat que diu “Closed” (tancat).

Entre altres noms destacats de l’escena musical que també van exterioritzar el seu dolor hi ha tres col·legues instrumentals

Gay Mercader, promotor que els va portar a Espanya: “Se’m fa difícil veure els Stones sense en Charlie”

com John Densmore (The Doors), que el recordava com “un primerenc mentor, un company fanàtic del jazz”, i Sheila E (Prince, Madonna), que va recordar que “va fer molt per nosaltres musicalment” i que com a bateria va ser “un dels millors”. Stewart Copeland (The Police) el va posar en el zenit quan va dir que tenia una “personalitat rítmica única” que el distingia: “És únic, és insubstituïble (...) Només hi ha una persona amb aquest so”.c

INSTAGRAM.