Un home corrent gens corrent

Aquesta és la història d’un record. Era el juny del 1990 i, ficat cada dia en els temes de la mala vida, dels robatoris a mà armada als crims passionals, Josep Carles Rius, llavors cap de reporters de La Vanguardia (La Revista, pàgines de color salmó) em va fer un encàrrec que era un somni per a qualsevol mitòman. Els Rolling

Stones tornaven a Barcelona. Per algú per a qui els Stones havien estat part del seu paisatge des de la infantesa, suposava tocar la glòria. L’encàrrec consistia en 24 hores amb Ses Satàniques Majestats o, dit sense ostentacions, a fer guàrdia a la porta de l’hotel, al centre de la ciutat, i explicar què hi passava. Si entraven o sortien i la convivència amb els fans, àvids d’una imatge o d’aconseguir un autògraf. Tasca impossible. Els dos ídols màxims, Mick Jagger i Keith Richards, es van deixar veure només de manera fugaç, a dins de vehicles.

Però per davant dels concentrats hi va passar un senyor, un paio corrent amb gavardina. Qualsevol es podria haver pensat que era un viatjant.

Era Charlie Watts, reservat, digne, elegant, el bateria de la banda més famosa del món en actiu. Encara no havia fet els 50 i semblava l’adult en un grup d’adolescents extravagants que es negaven a créixer.

Ningú no el va abordar ni el va perseguir. A més a més, va començar a ploure amb força. Aquest cronista, en compliment de la seva missió periodística, el va seguir.

Watts va anar a discos Castelló, negoci ja desaparegut, però en una de les botigues especialitzades en jazz hi va comprar un parell de discos. El jazz va ser la seva formació; potser per això tenia un estil poc aparatós i efectiu.

Va tornar a l’hotel amb la mateixa discreció amb què n’havia sortit, però molt remullat.

La nit següent, Watts, el bateria llegendari dels mítics Stones, era al costat dels seus companys a l’escenari. Impossible no pensar que aquell home corrent era un home gens corrent.