“Busco el contrast, fer plorar i ballar alhora”

Cantant, actua avui al cicle Nits d’Acústica de Figueres

estaven esperant coses que els arribessin al cor. I les lletres, fetes de la manera més honesta possible, parlen molt de la meva quotidianitat i de la meva veritat. És un projecte molt simple en el millor dels sentits.

Les seves cançons conviden a ballar i alhora a plorar? M’agrada crear aquesta mena de sentiments. Paolo Sorrentino és el déu de saber crear aquest sentiment; la seva pel·lícula La joventut és com plorar però riure tota l’estona. Me’n vaig adonar quan dirigia i escrivia teatre i vaig començar a entendre que el contrast era el sentiment que buscava en l’art, i és el que intento continuar buscant en la música perquè m’interessa molt aquesta mena de fragilitat que alhora és com una fortalesa.

Fa uns dies es desfeia en lloances cap a C. Tangana, un altre dels fenòmens d’avui.

En Pucho l’admiro en molts sentits, i el que ha fet amb l’àlbum El Madrileño m’inspira moltíssim com a artista. Perquè demostra que no té cap mena de prejudicis, ha actuat de manera molt lliure i amb una intel·ligència increïble a cada pas que fa. I el disc em sembla una meravella perquè trobo molt innovador el seu rol, perquè demostra que fer música no només és compondre i cantar sinó també saber ajuntar la gent, crear sinergies, saber emocionar.

Vostè és icona feminista o les seves cançons empoderen?

Com que soc dona, d’alguna manera tot missatge empoderador que jo emeti, el món el rebrà com a feminista, i em sembla perfecte, perquè ho soc. Tot i que també és veritat que quan era a l’habitació component aquestes cançons no pensava a compondre himnes feministes. Però sí que és veritat que al final estava component unes cançons que farien que moltes dones empatitzessin amb mi i s’alliberessin de moltes ximpleries que ens encotillen. I això òbviament és una cançó feminista.c

Empoderament “Espero que amb aquestes cançons moltes dones s’alliberin de moltes ximpleries”

Paula Ribó és Rigoberta Bandini a efectes musicals