La secundinogalleguització

Una de les figures singulars de l’edifici vell de la Universitat de Barcelona, quan hi vaig estudiar a començaments dels anys vuitanta, era Secundino Gallego. Havia guanyat un concurs de televisió i, en una època en què tothom mirava la mateixa tele, s’havia fet molt famós. Al llarg de les setmanes que va durar el concurs va deixar la gent amb un pam de nas amb les coses que sabia dels ocells i imitant com cantaven. Era un dels bidells de la facultat, aquells senyors amb bata blava, com d’un altre món, que obrien i tancaven les portes de les aules i que –jo ja no ho vaig veure fer, però es feia– cinc minuts abans avisaven el professor que s’acabava l’hora o l’hora i mitja de classe.

Una vegada érem a l’assignatura de Lingüística del professor Sebastià Serrano, que ens parlava de la teoria del coneixement, i va sortir el nom de Secundino Gallego. He de dir que en Serrano era un dels professors més amables amb els bidells, que estaven una mica arraconats a la universitat de l’època. Va venir a dir que el coneixement teòric és el coneixement veritablement important, molt pel damunt del coneixement que neix de l’observació directa, el coneixement que podia tenir Secundino Gallego anant pels camps mirant ocells. Suposo que devia venir rodat pel tema de la classe, que en Serrano fes aquesta comparança. Perquè ell mateix acabava de publicar un llibre, que havia tingut bastant d’èxit, Signes, llengua i cultura. Cap a

Havia guanyat un concurs i s’havia fet molt famós, en una època en què tothom mirava la mateixa tele

una epistemologia del silenci (1980), en el qual les experiències personals eren la base de les reflexions sobre el llenguatge.

En aquella època la teoria passava per davant de tot. Fins i tot al savi Martí de Riquer li retreien de no ser prou teòric! I els alumnes, una mica amoltonats, seguíem la veta. De vegades sabíem la teoria i no coneixíem el text. Ens han calgut anys per espolsar-nos les teories. Primer, les teories polítiques, que corrien per tot i que van ser les primeres que vam descartar. Després, les teories estructuralistes i postestructuralistes, tan glamuroses i que enganxaven tant. Ens vam adonar que tots fèiem servir la mateixa bibliografia i que fèiem dir les mateixes coses a autors que no tenien res a veure els uns amb els altres, encabint-los en els motlles de professors francesos i nord-americans. En una reacció furiosament antiteòrica, vam tornar a les coses concretes: els exemples, els detalls, les històries. Per aquest camí, alguns de nosaltres vam deixar de banda les carreres universitàries i ens hem fet escriptors. Ens hem secundinogalleguitzat: hem volgut conèixer les coses de primera mà, trescar pel món, dir els textos com qui diu el nom d’un ocell. (Llegeixo amb satisfacció que en els darrers anys de la seva vida, Secundino Gallego va participar en diferents projectes de recerca i que va ser reconegut com tocava).c