La Vanguardia (Català-1ª edició)
El ‘blues’ de les escriptores
Almudena Sánchez i Eva Meijer publiquen els seus llibres sobre la depressió
L’Almudena va voler llançar-se contra els cotxes d’un carrer madrileny. L’hi explica a la seva amiga Cristina: “Hòstia, Almudena, ja podries haver escollit un carrer amb més glamur!”. És possible riure mentre es llegeixen llibres sobre la depressió? La resposta és que sí, perquè més enllà dels referents clàssics –William Styron, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Andrew Solomon...– hi ha una generació nascuda als anys vuitanta que està publicant obres sobre el tema. Dos títols recents destacats són Fármaco (Random House) d’Almudena Sánchez (Mallorca, 1985) i Los límites de mi lenguaje (Katz) de la neerlandesa Eva Meijer (Hoorn, 1980).
Fármaco és tan literària que podria ser una novel·la. “És autobiografia pura –replica Sánchez, per videoconferència des de Madrid–. Va començar el 2017, només era capaç de fer, algun dia, breus anotacions en un quadern i, el 2020, quan ja estava millor, li vaig posar més narrativitat”.
Sobre el títol, diu que “els medicaments et fan tenir un pensament una mica més delirant però, a l’hora d’estructurar un llibre, necessites la ment clara. Les substàncies són més adequades per experimentar. En el meu cas, els malsons que narro me’ls produïa la medicació”. Estilísticament, opta per “la precisió, l’economia, la condensació”.
“El morbo hi és –prossegueix–, però hi ha també una experiència sobre el cor humà: un dia, de sobte, sense cap motiu, no et pots llevar del sofà. I tampoc l’endemà... i així passen tres anys. Volia abordar el tema no des de l’autoajuda sinó de manera literària i sensorial”, com quan li encomana la depressió a la rentadora: “Feia un soroll horrible, estava com jo, espatllada, i jo hi empatitzava i hi parlava”.
La infantesa és molt important, perquè “la depressió et fa pensar en la mort, i llavors recordes el nen que eres”. Una infantesa en què va ser víctima de bullying, primer, i, més tard, va emmalaltir de càncer. “Em va semblar interessant comparar la malaltia física i la mental, és molt més terrible la mental. Visc amb el terror que em torni a passar”.
Més assagístic és Los límites de mi lenguaje, de la polifacètica Eva Meijer, escriptora, artista plàstica, cantautora i filòsofa. Trencant els clixés sobre la depressió (per exemple, l’associa al color blanc en comptes del negre), ha intentat, segons explica per correu electrònic, “tractar-la des d’un punt de vista filosòfic. Encara que faig servir les meves pròpies situacions com a malalta, del que es tracta és que els conceptes aclareixin l’experiència. És també una investigació sobre el llenguatge: la depressió és un fenomen aïllant que t’allunya dels altres i t’impedeix de veure el sentit de la vida, t’arrenca el llenguatge i no pots explicar a la gent com et sents. El llenguatge té sempre dues cares: és un pont cap als altres, i també deixa clar que n’estem separats. En la depressió, el segon aspecte s’imposa al primer”.
Les novel·les i poemes poden acostar-se al tema d’una manera diferent als textos acadèmics, opina, perquè “el seu llenguatge és bonic, ens fa veure el món d’una manera nova”.
Meijer s’ocupa també de l’anomenada estètica del suïcidi a partir de les idees de la belga Patricia De Martelaere, per a qui “Sylvia Plath i d’altres van triar la seva mort de la mateixa manera que proporcionarien un final a un llibre, cosa que es pot veure com un moviment estètic. Però crec que això oblida la desesperació i els desordres mentals d’aquesta malaltia. La realitat de la depressió s’allunya molt de la bellesa”.
L’autora s’ocupa de la relació dels artistes amb la depressió, així com de l’existencialisme, a partir del sentiment d’alienació o nàusea de Sartre davant l’absurd de la vida, però opina que, justament, “els existencialistes ens van dir com viure amb la noció que no hi ha res més enllà, com hem d’abraçar aquest absurd i alliberar-nos. Simone de Beauvoir, per exemple, parla molt de la connexió amb els altres”.c
“Un dia, de sobte, sense cap motiu, no et pots aixecar del sofà; l’endemà tampoc... i així passen tres anys”