Cursa per la nacionalitat

El furor olímpic reviu el debat sobre la concessió de la ciutadania italiana

L’home més ràpid del món va ser interromput durant una entrevista. “Perdona, Marcell, és Mario Draghi al telèfon”. L’expressió incrèdula de Marcell Jacobs, l’italià de 26 anys que es va convertir en el sorprenent campió olímpic dels 100 metres a Tòquio, es va fer viral a les xarxes. El seu és un dels rostres de l’entusiasme que ha generat a Itàlia el seu equip olímpic, que va aconseguir 40 medalles al país asiàtic, batent els rècords precedents de 36 guardons el 1932 i el 1960. I ho van fer, en part, gràcies als atletes d’origen estranger, una cosa que ha reobert el debat sobre l’accés a la nacionalitat a Itàlia.

Jacobs, nascut a Texas d’un pare militar dels Estats Units i una mare italiana, ha viscut tota la seva vida a Itàlia i amb prou feines parla anglès. Ell no va tenir problemes per obtenir la nacionalitat gràcies a la seva mare, però no és el cas de tots els atletes. Per exemple, Eseosa Desalu, de pares nigerians, que va guanyar una medalla d’or amb l’equip italià masculí en la 4x100 d’atletisme, no va ser italià de ple dret fins als 18 anys malgrat haver nascut i crescut en aquell país. “Mare, no et preocupis. Un dia em convertiré en algú. Cantaré l’himne de Mameli i m’emocionaré al podi”, li havia promès a la seva mare, Veronica, que el va criar sola després que el pare els abandonés. Primer collia tomàquets i ara és dona de fer feines a la casa d’una senyora gran, per la qual cosa a pesar seu no va poder participar en l’especial televisiu de les Olimpíades.

Més flagrant és la situació de la campiona de salt de perxa Greta Nnachi, de 16 anys i nascuda de pares nigerians a Torí, que no pot representar l’Estat italià en les competicions internacionals perquè no és italiana als ulls de la llei. “Soc una campiona italiana però no puc demostrar-ho fora de les fronteres”, va lamentar en declaracions a La Stampa.

A Itàlia, la concessió de la nacionalitat es funda sota el dret de sang (ius sanguinis) –és a dir, un nen és italià si almenys un dels dos pares és italians– i no sobre el dret de terra (ius solis). Els nens nascuts a Itàlia de pares estrangers poden aplicar per convertir-se en ciutadans quan compleixen els divuit anys, un procés burocràtic que pot portar fins a tres anys, i només si fins aquell moment han residit a Itàlia legalment i ininterrompudament. Es calcula que un milió de menors d’edat residents a Itàlia de pares que viuen,

ANDREW BOYERS / REUTERS