Entre Alger i Rabat hi ha la clau del gas

El país A compra gairebé la meitat del gas que consumeix a B, situat a l’altre costat d’una homèrica franja de mar. El gas de B arriba a A a través de dos conductes submarins, un dels quals travessa prèviament el territori de C, país veí. B acaba de trencar relacions diplomàtiques amb C i el proper dia 31 d’octubre caduca el contracte de subministrament de gas de B a C. Si això fos un exercici teòric, diríem que A pot tenir algun problema.

A és Espanya. B és Algèria i C és el Marroc. Espanya consumeix aproximadament uns 32 Bcm de gas natural a l’any. (Bcm: unitat de mesura equivalent a mil milions de metres cúbics). Espanya no depèn del gas rus. Des de fa més de quaranta anys el seu principal proveïdor és Algèria, gràcies a l’impuls de Pere Duran Farell, enginyer català que va captar a finals dels anys seixanta la importància estratègica dels gegantins jaciments d’hidrocarburs del nord de l’Àfrica.

En l’actualitat, Algèria ven a Espanya uns 13 Bcm de gas a l’any, cosa que ve a representar entre un 40% i un 45% de la demanda total. El gas algerià arriba a la península Ibèrica a través de dos gasoductes submarins. La puntualització geogràfica és del tot oportuna, ja que una d’aquestes dues conduccions també transporta gas per a Portugal (uns 2 Bcm anuals), país que no hem d’oblidar en aquesta història.

El gasoducte més directe es diu Medgaz. Sorgeix dels jaciments de l’interior d’Algèria i es capbussa a Beni Saf per reaparèixer a la platja d’Almeria d’El Perdigal. El Medgaz, la propietat del qual comparteixen actualment l’empresa estatal algeriana Sonatrach i Naturgy (antiga Gas Natural, filla de Catalana de Gas) vindria a ser alguna cosa així com el corredor mediterrani del gas.

El segon gasoducte és més llarg i políticament més complex, ja que s’endinsa en territori marroquí a la recerca de l’estret de Gibraltar. El tram algerià es diu gasoducte Pere Duran Farell, en homenatge a l’enginyer que tant es va interessar per aquells paratges. Al Marroc adopta el nom Magrib Europa i se submergeix a prop de Tànger per reaparèixer a Tarifa (Cadis). Podríem dir que és el corredor central del gas, amb diversos ramals cap a Portugal.

El Magrib Europa, de propietat marroquina, té més capacitat de transport, però Algèria està ampliant en aquests moments la potència del Medgaz. Ahir a les dotze del migdia, per Tarifa i Almeria entraven 600.000 metres cúbics de gas per cada conducte. I ja ens anem acostant al nucli de la qüestió. Algèria acaba de trencar políticament amb el Marroc i el 31 d’octubre expira el contracte entre els dos països, gràcies al qual el Marroc cobra peatge pel gas que es dirigeix a la península Ibèrica. Què passarà al novembre?

La ruptura entre Alger i Rabat no té perquè anar acompanyada d’una interrupció del subministrament, però s’han encès aquests dies discrets senyals d’alarma. Fonts amb experiència al sector recalquen que els últims quaranta anys, “Algèria no ha incomplert mai un contracte”. I el sentit comú afegeix que Algèria es perjudicaria a si mateixa interrompent el subministrament.

Sense cap dubte, el futur d’aquest contracte es converteix

Lisboa en un factor més de pressió en les tenses relacions entre els dos països. L’hermètica Algèria sembla haver escollit el moment. A l’abril va demanar a Espanya que acollís el secretari general del Front Polisario, Brahim Gali, malalt de covid, i va callar quan el Marroc va propiciar al maig una allau humana a Ceuta com a represàlia. Ha callat fins a finals d’agost. (S’entén millor ara, la difícil papereta que l’assumpte Gali va suposar per a Espanya).

Algèria trenca amb el Marroc i aviat expira el contracte del gasoducte Magrib Europa

El subministrament a Espanya sembla sa i estalvi, però s’estan encenent discretes alarmes

Aprofitant l’ona sísmica que ve de l’Afganistan i que recorre amb molta intensitat tot el món àrab, Alger recorda aquests dies a la Unió Europea i als Estats Units que també té alguna cosa a dir sobre el futur del Sàhara Occidental. Avançant-se a la ruptura algeriana, el rei del Marroc enviava la setmana passada senyals de reconciliació amb Espanya.

Si ampliem el focus, el quadre encara és més impressionant. Ruptura Marroc-Algèria, gir autoritari a Tunísia, aferrissada lluita de faccions a Líbia, amb Turquia i Rússia intervenint a la partida, fèrria dictadura militar a Egipte. I tot el pis de baix, el Sahel, sota la fèrula del fonamentalisme islàmic, ara excitat per l’Afganistan.

És improbable que Espanya tingui problemes de subministrament de gas natural en els propers mesos, però la ruptura d’Algèria amb el Marroc fa preveure un Magrib inestable en l’horitzó de la gran transició energètica. En aquesta transició, el nord de l’Àfrica podria convertir-se en productor d’energia solar a gran escala i pels tubs del gas també hi podria circular hidrogen verd.c