Vacances socials

L’expressió dels que han tornat de vacances és un bon termòmetre per interpretar si els ha anat bé o malament, especialment de les vacances en parella. No cal que expliquin res: com actors de cinema mut, s’expressen amb una transparència que permet intuir que, després d’un mes junts a totes hores, l’amor perilla o es prorroga. L’àlbum de fotos o la sessió de diapositives han passat a la història. Els mòbils acumulen instantànies que, amb el temps, s’esvaeixen en núvols metafísics. De les últimes vacances que vaig fer en família no en conservo cap foto perquè ja vivíem a l’era dels mòbils. M’he de conformar amb els àlbums d’abans, que em retrotrauen a codis fotogènics més estàtics que els actuals. Ni selfies, ni filtres, i una tendència a combinar el testimoni presencial amb un decorat monumental o sentimentalment rellevant.

El món fotografiat fa vuit, deu o quinze anys sembla menys compulsiu que l’actual. Són, però, fotos de vacances, que perduren perquè en general ens remeten a moments agradables o que, si eren forçats, no destil·laven la ràbia social que retrata la sèrie The White Lotus (HBO). La sèrie té molts entusiastes perquè presenta un grup de milionaris infeliços, capritxosos, abjectes i majoritàriament idiotes. És una simplificació estereotípica, com ho són les ficcions que idealitzen el turisme cooperant, però funciona. La mirada àcida i devastadora sobre el turisme de luxe es transforma en un poètic i divertit passar comptes. Fa pensar en el pessimisme autodestructiu del còmic Rodney Dangerfield. Durant un temps es va guanyar la vida com a monologuista a Las Vegas, epicentre del turisme dilapidador. Eren principis dels setanta i Dangerfield es va apuntar a la tendència, aleshores incipient, de desconstruir les rutines de la classe mitjana, tan propensa a compartir vacances més pensades per accelerar el procés de divorci a còpia d’avorriment que per consolidar la convivència. Deia: “Dormim en habitacions separades. Cadascú sopa pel seu compte. No fem les vacances junts. En definitiva: fem tot el que podem per salvaguardar el nostre matrimoni”.c

De les últimes vacances que vaig fer en família no en conservo cap foto

bombas y, sobre todo, en una pérdida casi absoluta en derechos, como la educación de las niñas y mujeres, una niña entonces, Malala Yousafzai, empezó a relatar en un blog el horror que habían vivido y a luchar por todo aquello que los talibanes les habían arrebatado. Sufrió ella misma un cruel ataque que casi le cuesta la vida, pero con tesón y determinación llevó toda una serie de iniciativas que prosiguen en la actualidad.

Hoy otro país, Afganistán, lleva el mismo camino para convertirse en un nuevo infierno para las mujeres y niñas, ante la aparente impotencia de la comunidad internacional.

Si ya la población del país, castigada a lo largo de muchos años de guerras y luchas interminables, comenzaba a poder recuperarse y tener una vida normal, con este nuevo régimen veremos de nuevo la cara más oscura que le espera. Se necesitarán más Malalas que les planten cara. La comunidad internacional no puede consentir que en el mejor de los casos se vean reducidas al ostracismo.

Olga Santisteban Otegui

el joc en línia. Per la meva professió d’empleat de banca he pogut constatar els estralls que produeix la ludopatia en clients de l’entitat. Aquesta addicció és una droga dura de la qual costa molt desenganxar-se.

Aquesta bateria de normes que exposa l’article respecte a la regulació de l’activitat són només draps calents sobre una ferida greu, com per justificar que s’actua per curar-la, però que tots sabem que serviran de ben poc o res.

Alguns argumentaran que es recapten molts impostos amb aquestes activitats, a més dels suposats beneficis que reporten les empreses que s’hi dediquen, com els contractes publicitaris. Hem de recordar, però, que el principal capital d’un país és la qualitat humana de la seva gent, i l’Estat ha de vetllar per preservar-la i fomentar-la; aquest ha de ser un dels principals manaments de la seva actuació.

Lluís Casademont Comalat