Tot esperant Teuthida

Espio els pescadors dels penya-segats més alts, tallats amb ganivet. Les figures dels homes en la boira, amb les línies de les seves canyes, formen part del paisatge. Deuen portar aquí cent anys. Dos mil. He vingut per un sender que creua llengües d’herba, roures, esbarzers, fang. El turisme amenaça. A unes noies se’ls va ocórrer endinsar-se en cotxe i estan encallades en un bassal que miren perplexes des de les finestretes. Pensaven que era un cotxe volador. Les abandono en el fang a consciència i avanço cap a roques afilades i que camuflen cabres intrèpides, equilibristes insaciables, amb aquelles banyes recargolades amb formes artístiques que superen el realisme. Tampoc no sembla real ser aquí, en aquests confins que em tornen diminuta.

Vigilo el mar desproporcionat i les xerrades dels pescadors. Se’ls veu relaxats. “Aquí, darrere el calamar”. No els dic que memoritzo les seves frases més rares per escriure-les aquí: “Ara m’ha semblat veure una mà gegant a l’aigua, ves per on”. És millor que no se sentin obligats a fer declaracions a la premsa. Diria que no pesquen gaire. O res – “L’única cosa que tenim avui és paciència”–, almenys en les estones que passo amb ells, que cada vegada són més. No és que tingui problemes a casa, és que aquí només cal deixar passar les onades. Tot esperant Teuthida. Un calamar que s’enredi als ganxos del peix de plàstic rosa fosforescent de la llinya. Desgraciat, mort per una joguina.

Els pescadors s’allunyen entre ells perquè no s’enganxin les llinyes i fan broma a crits des dels cingles. Cridar no és la paraula, més aviat crec que van aprendre a enviar les veus amb el vent, d’una manera còmoda que no els faci mal al coll. Alguna tècnica mil·lenària de penya-segat. Jo em quedo afònica cada vegada que comento alguna cosa. Trec el tema de la família

Vigilo el mar desproporcionat i les xerrades dels pescadors; se’ls veu relaxats

francesa que ahir a la nit va aparcar l’autocaravana en plena platja, sense adonar-se’n, perquè el GPS els va portar fins a la sorra, segons les seves pròpies explicacions a la Guàrdia Civil que els va treure a remolc amb un tractor. Els pescadors guarden un minut de silenci.

Ara debaten si està bé o malament que a Colom li treguin les estàtues a Amèrica. Passen unes onades. “El món és cel, mar i terra: no hi ha fronteres”, diu l’idealista robust. Obre els braços per abraçar el cosmos. “No és fàcil”, diu el flac que va al·lucinar amb la mà a l’aigua. Onades després, els preocupa que a l’agost vingui tanta gent de cop. Si vingués a poc a poc, crec que no els semblaria tan malament, com a professionals de la lentitud. I l’observació. “Aquí es nota molt que el clima ha canviat: abans agafaves una anxova ben gran, d’aquestes que ja ni existeixen, i la mà et feia olor de peix tres dies; ara no et fa olor de res”. Em faig mal al coll preguntant què hi té a veure el clima amb allò de l’olor, però deixen passar diverses tones d’onades abans de parlar. “Al poble ja no hi ha ocells. Sembla mentida que una cosa tan insignificant com l’ésser humà pugui carregar-se fins i tot el clima. És increïble”, filosofen entre la fascinació i l’horror, sense perdre de vista del mar.c