La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un rapte frustrat reobre el cas de dues nenes desaparegudes ara fa 29 anys
Una testimoni sorpresa i una amiga van fugir d’un segrestador a la mateixa zona
La pista de Manuela Torres Bouggeffa i Virginia Guerrero Espejo, de 13 i 14 anys, es va perdre a les 21.30 hores del 24 d’abril del 1992. Aquell divendres a la nit van ser vistes per última vegada quan pujaven a un Seat 127 blanc, de tres portes. Eren a Reinosa (Cantàbria), a 35 quilòmetres del seu municipi, Aguilar de Campoo (Palència). Havien anat a les festes, sense avisar a casa, sense permís. Es feia tard i tenien por.
Feien autoestop a la sortida de la localitat, a prop d’una fàbrica de galetes. Un jove d’uns 20 anys, al volant d’aquell cotxe, matrícula de Santander, els va preguntar on anaven. “A Aguilar”. “Pugeu”. Han passat 29 anys en blanc fins al febrer, quan una altra nena (avui, una dona de 45 anys) va declarar: “A nosaltres també ens van intentar segrestar en un cotxe igual i a la mateixa zona, però un any abans”.
Aquesta testimoni i una amiga, també menor quan van passar els fets, havien callatnper una raó de pes. La por. Com la Manuela i la Virginia se’n van anar sense l’autorització de les seves famílies a un municipi proper (en aquest cas no era Reinosa i les fonts consultades callen el lloc per no entorpir les investigacions). I, com elles, van provar de tornar fent autoestop.
“El que han explicat sembla una pel·lícula de terror i recorda el modus operandi dels assassins en sèrie que perseguia l’FBI als anys seixanta”, diu Ramón Chippirrás, de 45 anys, vicesecretari del Col·legi de Criminologia de Madrid i cofundador del despatx B&Ch, que s’ha posat a disposició de les famílies i n’exerceix com a portaveu: “T’imagines gairebé 30 anys sense saber res de la teva filla o de la teva germana?”.
El cas estava sobresegut. Hi ha dos tipus de sobreseïment. El provisional i el lliure o definitiu. Les diferències entre l’un i l’altre s’expliquen amb una metàfora ferroviària. El sobreseïment definitiu és un tren que arriba a la seva destinació, fi del viatge. El provisional és un tren a la via morta, en espera de reprendre el camí qualsevol dia. L’empenta que necessitava per tornar a posar-se en marxa va arribar en forma de trucada... La criminòloga i advocada Carmen Balfagón, de 67 anys, que s’havia jubilat però ha tornat a la seva professió, té un miniespai quinzenal en un programa de televisió. Sòcia de Ramón Chippirrás, aborda els casos que porten al despatx, sobretot desaparicions sense resoldre. Després del programa, fora de càmera, va rebre una trucada que no oblidarà: “A nosaltres també ens van intentar segrestar...”.
La testimoni, la senyora T., va explicar que un jove es va oferir a portar-les de tornada. Ella i una amiga van pujar al seu 127 blanc de tres portes. Anaven al seient del darrere i aviat es van adonar que circulaven en sentit contrari al del seu municipi. En lloc d’esporuguir-se, la senyora T. i la seva amiga van aprofitar una distracció del conductor per obligar-lo a donar un cop de volant.
Per fortuna, el Seat, que va sortir de la calçada i va acabar a la cuneta, no anava gaire ràpid Les noies van continuar forcejant amb el desconegut fins que van aconseguir escapolir-se’n. Van fugir i es van conjurar per no dir-ne res a ningú. Per increïble que sembli avui, el 1991, un any abans de la desaparició de la Manuela i la Virginia, el temor a la reprimenda a cals pares per haver-se’n anat sense permís va poder molt més que la necessitat d’alliberarse d’un secret tan terrible.c
El sospitós tenia un Seat 127 blanc i recollia joves que feien autoestop entre Palència i Cantàbria