La Vanguardia (Català-1ª edició)
En Hamid somia jugar a futbol
L’odissea d’un jove refugiat afganès, apàtrida des dels 16 anys, acollit per BarcelonActua
Quan veig el que passa a l’Afganistan, que uns terroristes ho arrasaran tot, em poso molt trist, perquè ningú no es mereix aquest horror”. Amb molta cautela s’explica Hamid Reza Safari, de 22 anys, fill de refugiats afganesos que van fugir a l’Iran el 1996 amb la primera pujada dels talibans al poder. Aquest jove és el tercer fill del matrimoni i, com a fill de la diàspora que es pot repetir ara, ja va néixer a l’Iran, tot i que sempre ha viscut com a refugiat afganès. Sempre en una cruïlla constant: ni ell ni la seva família tenen documentació de l’Afganistan ni de l’Iran i, durant anys, han viscut sota el terror que la policia els deportés al seu país d’origen.
Amb un espanyol molt digne après fa pocs mesos gràcies als voluntaris de la Fundació BarcelonActua, que l’han acollit, i l’ajuda en la paperassa, en Hamid relata que a l’Iran va arribar un moment que li “faltava oxigen”.
Va anar vuit anys a una escola només per a afganesos i va començar a treballar amb el seu pare de paleta, però sempre amb la por al cos per si els expulsaven. “Sempre m’ha apassionat el futbol, i vaig aconseguir fer una prova en un bon equip. Quan ja m’havien acceptat, després d’assabentar-se que no tenia documentació perquè era refugiat, tot va quedar paralitzat”.
Quan parla de futbol el seu gran somriure s’il·lumina. Admet –sabent la passió que hi ha a Catalunya pel Barça– que sempre ha admirat el Madrid, “de quan hi jugaven Raúl i Guti”. Ell somia una vida millor en què es pugui entrenar en un equip de barri i donar quatre tocs a la pilota.
Quan mira enrere només troba un camp minat de pedrenyals. “Soc un noi molt calmat, però a l’Iran no podia fer res. La meva vida era com una presó, i jo necessitava llibertat, de manera que, sense avisar els meus pares ni germans, amb 16 anys em vaig escapar de casa”, explica.
Va passar un periple ple de cansament, fam, fred, enganys i molt de dolor, tant físic com emocional, tot i que reconeix que al llarg de la seva vida s’ha “trobat alguns àngels”, que li han llançat alguna ala.
Va viatjar en pastera, a peu i en tren per Turquia, Grècia, Macedònia, Sèrbia, Àustria i Dinamarca, fins que va arribar a Suècia, on ha viscut els últims sis anys. “Em van internar en un centre de menors, vaig demanar l’asil i no el vaig aconseguir mai. Vaig acabar dormint al carrer, i dos dies a la setmana em feien anar a signar davant la policia, però sempre, altre cop, amb l’amenaça de l’expulsió”, lamenta.
Al país escandinau va aprendre suec i anglès, però se sentia tractat com un sensedrets. “Quan deia que era afganès i que no tenia documentació, em deien que no podia continuar al país. Amb un advocat d’una associació vam recórrer, però no vam aconseguir mai res. És un sistema cruel”.
Fart de ser invisible, al gener va decidir provar sort a Barcelona. Va dormir al carrer i va passar desventures fins que va arribar a un alberg municipal. A través de l’Ajuntament el van contactar a BarcelonActua, entitat que només aquest any ha acollit 180 joves emigrants i refugiats d’entre 18 i 24 anys, principalment magribins i subsaharians. Griselda Bereciartu, codirectora i responsable d’Immigració de l’entitat, detalla que “en Hamid per fi té un NIE, i intentarem trobar feina amb alguna de les empreses que col·laboren amb nosaltres, que som fonamentals perquè els nois puguin reconstruir la seva vida. Són molts anys de frustració i por, i cal revertir-ho”.
Des d’aquest agost en Hamid comparteix vida en un centre amb una trentena de joves que s’autogestionen seguint les pautes d’un programa d’acollida. La directora, Laia Serrano, demana ajuda: “Busquem voluntaris i famílies acollidores que els ajudin a crear vincles i a tenir la vida digna que mereixen”.
Fill de la diàspora causada pels talibans el 1996, va néixer a l’Iran i va malviure sis anys a Suècia