La Vanguardia (Català-1ª edició)
Julio Iglesias respon sobre la seva salut
L’artista de 78 anys diu a Instagram:“Estic com he d’estar a la meva edat”
reflexions des d’un punt de vista emocional? “Es tracta del seu món subjectiu, de la seva realitat, per tant és el que ella en aquell precís moment va voler plasmar o va sentir. I això només ho sap ella”, descriu Beatriz Bóveda, fundadora i CEO de Psique Cambio. El que sembla clar és que si Carrasco decideix treure a la llum aquests escrits, l’enrenou està assegurat, en un capítol més d’una batalla familiar que, lluny d’apaivagarse, s’agreuja amb el pas dels anys amb més trames i protagonistes en un enfrontament tan intens com desgastador.
L’agost del 2020, les imatges de Julio Iglesias en una platja de la República Dominicana caminant amb l’ajuda de dues dones va fer saltar totes les alarmes sobre el seu estat de salut. El cantant es va justificar dient que havia tingut un accident domèstic a casa seva i d’allà les dificultats per caminar. Però els rumors no han cessat i un any després i al seu Instagram ha trencat el silenci i s’ha explicat en un llarguíssim text. “Per descomptat que em fa mal l’esquena com sempre me n’ha fet, per descomptat que tinc menys forces de les que tenia abans. És ben lògic, faré 78 anys i ni tan sols a un grandíssim esportista no se li pot demanar que als 78 anys pugui fer esport de la mateixa manera que als 20”.
El cantant espanyol ha comentant que moltes vegades sent coses que no són certes sobre la seva salut: “Estic com he d’estar a l’edat que tinc”. I ha afegit, “i si he d’explicar la història de la meva vida ningú no l’explicarà més certament i millor que jo, per cert... “l’explicaré”.
L’intèrpret d’èxits com Hey, Me olvidé de vivir o Soy un truhán, soy un señor ha volgut acompanyar aquesta publicació amb
La seva història.
Fa un any una imatge seva en què necessitava ajuda per caminar va fer saltar totes les alarmes
una fotografia en blanc i negre a Peníscola el 1965. “Els bastons que em servien per caminar els tenia guardats darrere del mur. Tenia 19 anys quan un dia qualsevol em vaig trobar en un hospital gairebé sense vida i amb molt poques esperances de poder recuperar-me. Aquí en aquesta foto estava a punt de fer 21 anys, en feia que feia recuperació, nedava 6 o 7 hores diàries fins que no podia més, és allà quan vaig començar a escriure cançons”, comença aquest relat, en què demostra que és tot un exemple de superació i lluita davant l’adversitat.
I continua la seva declaració:
“Un any després me’n vaig anar per primera vegada amb dos bastons a estudiar anglès a Ramsgate, al comtat de Kent. Vaig tornar per Nadal a Espanya, però ja caminava amb un sol bastó, temps després me’n vaig anar a estudiar una altra vegada a Anglaterra, en aquest cas a Cambridge, des d’on vaig tornar al juny perquè un mes després cantaria La vida sigue igual al festival de Benidorm. En aquesta foto m’estava recuperant a poc a poc de l’accident. La meva ànima i el meu cap em van donar prou força per continuar vivint. Era un esportista natural i segurament això em va ajudar moltíssim en la meva recuperació. No vaig deixar mai d’aprendre, és més, crec que vaig aprendre a aprendre i aprendre a aprendre ha estat el més important que m’ha passat en tot aquest llarg camí”.
Finalment l’artista ha volgut agrair totes les persones que li donen suport i que creuen en ell: “Milions de gràcies als que creuen en mi. La vida d’un mateix ningú no la coneix millor que un mateix i el que has fet a la vida és el veritablement important”. El text l’ha acompanyat amb la música de la cançó Minueto “perquè té molt a veure amb mi tot el que vaig explicar amb aquesta música”.c