La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El que proposem no és ni millor ni pitjor, sinó una cosa diferent”
Guitarrista, tanca el Mas i Mas Festival
sultat d’haver estat treballant amb ells, sobre un repertori i posant-lo a punt. Són nanos molt joves, però toquen molt bé i irradien energia. N’estic encantat.
Sobre quins temes han anat treballant?
Sobre temes originals meus i alguns arranjaments de standards de Thelonius Monk o Miles Davis, en clau aflamencada. També fem una versió de la Tarara, la cançó popular del quadern de Federico [García Lorca]. Sobretot hem escollit part d’un disc que vaig gravar fa una dècada, amb músics catalans precisament, que es deia New flamenco sound.
El to aflamencat que proposa als temes i als arranjaments és un atractiu o és una dificultat per als seus músics-estudiants?
Ara el flamenc s’ha normalitzat d’una manera brutal. Tots els músics espanyols joves saben tocar per buleries, coneixen els ritmes... Jo almenys ho veig així. Quan vaig començar a treballar amb ells vaig veure que coneixien tots els ritmes que utilitzaríem, i em sembla que ara tenen tanta informació que és difícil trobar un músic a qui hagis d’explicar com és el ritme de buleries, per exemple.
Jo, que he estat vivint fora d’aquest país els últims set anys i he tingut l’oportunitat de tocar amb molts músics, vivint a Nova York, ara veig que qualsevol músic de jazz com cal té inclosos aquests ritmes flamencs en els seus coneixements. Els ritmes del flamenc s’han universalitzat tant que jo compararia el moment que viu el flamenc avui amb el que va viure la bossa nova als anys seixanta, quan es va barrejar amb el jazz i es va universalitzar
“Nosaltres diem ‘Tocar el piano’, però en anglès i francès fan servir el verb ‘jugar’; jo vull jugar com un nen”
tant que en qualsevol lloc del planeta qualsevol músic sabia tocar el ritme d’una bossa nova o d’una samba. Això està passant avui amb el flamenc, i és molt bonic, perquè ens acosta molt més als músics.
A què creu que és deguda aquesta universalització? Crec que el principal impulsor de tot, sense cap dubte, va ser el mestre Paco de Lucía. Des que en Paco comença a barrejar-se amb músics de jazz com John McLaughlin i Chick Corea, i és llavors quan hi ha un efecte dòmino molt gran, perquè tots es van quedar molt embadalits amb la manera de tocar d’en Paco i amb el que suposa el caràcter d’aquesta música.
Com explica als membres de l’Ensemble els efectes benefactors de la música?
Em sento amb la responsabilitat de poder transmetre el que he fet durant tota la vida, amb la màxima naturalitat i sinceritat possibles.
I què és el que pretén fer des que està en la música? Passar-m’ho bé, gaudir amb l’instrument musical. Fixa’t que nosaltres diem “Tocar el piano”, però en anglès i en francès fan servir el verb jugar. I jo vull jugar com un nen, perquè cada vegada que m’assec davant el piano m’hi sento; sento que soc viu i gaudint d’una cosa que és única. I que no té final.c