En l’inici d’una altra temporada

Com sempre que s’inicia una nova temporada m’agradaria fer alguna reflexió sobre l’esport formatiu. Aquesta etapa on els nostres fills en edat escolar practiquen esport i que entenem que, per aquest fet, aconseguiran tenir una formació personal molt més enriquidora. Però per això calen dues coses. Una primera, que el punt de partida sigui el correcte. I segona, que existeixi una reflexió que acompanyi l’experiència. En tots dos casos anem bastant errats.

Actualment el punt de partida és incorrecte perquè per produir una veritable experiència formativa l’esport ha d’obligar a la competició. Sí, pot ser que soni molt antic, fins i tot hi haurà qui ho consideri un concepte masclista, però crec que és el punt on existeix prou exigència i motivació, tot i que deixant al seu torn espai a l’acceptació de la derrota com a eina de creixement.

També hi ha la possibilitat que el punt de partida sigui la pura diversió, l’activitat esportiva com a simplement un joc. És una bona opció. I té l’avantatge que els mateixos practicants ho portaran a cert punt de competició. I després hi ha la que hem de procurar que no existeixi: que sigui la pura pràctica a la recerca d’un únic objectiu que és guanyar. I lamentablement és una actitud que solen sentir més els pares dels practicants que ells mateixos.

Hem de formar ciutadans amb capacitat de superar les frustracions

Si un recorre els camps del futbol formatiu queda clar que és així. Hi ha altres esports en què han sabut reconduir la situació i d’altres en els quals aquest enverinat concepte no ha arrelat mai. Podríem indicar que aquest primer punt és responsabilitat dels pares i dels formadors, no pas dels nois.

El segon punt de partida pertany als practicants, que han d’entendre que iniciar una activitat esportiva ja sigui individual o col·lectiva requereix mantenir el compromís. Abans per complir aquesta premissa ho teníem molt més fàcil. No teníem tantes activitats per practicar al nostre entorn i això ens lligava molt més a l’activitat que iniciàvem.

Avui no és així. Un nen pot iniciar-se en el voleibol i de bon començament pot optar per canviar-se i gravar vídeos de TikTok, fer-se youtuber o influencer, practicar gaming tota l’estona, etcètera. Tot són activitats tremendament seductores i creatives, però en moltes ocasions simplement són temptacions quan apareixen les primeres frustracions. I llavors aquestes activitats són una fugida en comptes d’una opció més encertada. Si no sabem crear uns ciutadans amb capacitat de superar la frustració, no podrem pas millorar la nostra societat.