La Vanguardia (Català-1ª edició)
La corda es destensa
Feia molts anys que Catalunya no vivia un inici de curs tan plàcid. La política es trasllada del carrer als despatxos, amb els pressupostos com a primera escala. L’independentisme assumeix que la gestió econòmica passa al primer pla.
Aquest és un dels inicis de curs polític més plàcids que s’ha viscut a Catalunya l’últim decenni. Fins i tot ens hauríem de remuntar més enrere en el temps per trobar un retorn de vacances tan apàtic. Ni tan sols la proximitat de la Diada, termòmetre de l’alt voltatge polític durant els últims anys –a excepció del passat, marcat per la pandèmia– ha animat el debat en el tram final de l’estiu. Cert que la persistència del virus condiciona la mobilització, però és evident que la corda s’ha destensat. Res a veure amb els preparatius de les tardors calentes d’anys passats. La temperatura ha caigut.
Encara que l’Onze de Setembre reuneixi desenes de milers de seguidors, aquelles impressionants manifestacions liderades per l’ANC i Òmnium, a què els polítics van ser arrossegats, uns amb més entusiasme que d’altres, serà difícil que es reprodueixin, ja veurem per quant temps. Els motius són dispars. La pandèmia, per descomptat. També l’absència d’una meta factible a curt termini per a l’independentisme. Però potser el factor que més ha contribuït a rebaixar la tensió ha estat l’excarceració dels polítics presos.
Aquesta tardor política no es dirimirà al carrer, sinó als despatxos, en negociacions entorn dels pressupostos, tant de l’Estat com de la Generalitat, i l’incipient diàleg entre governs. Les tres qüestions estan connectades en un triangle polític que requerirà habilitat i voluntat per resoldre’l amb èxit.
Tant ERC com Junts són optimistes sobre la disposició de la CUP a donar suport als pressupostos de la Generalitat. Confien que compliran amb l’acord assolit per garantir mitja legislatura. A més, els republicans han fet gestos cap als cupaires, com ara diluir el gabinet jurídic que defensa els Mossos traslladant-lo d’Interior a Presidència o evitar els antiavalots als desnonaments. Per
és indispensable superar la prova dels seus primers comptes com a president. Podria comptar amb el PSC, que ja s’ha ofert, però això suposaria un tomb que a ERC provocaria granissades internes. Sectors del partit ja són crítics amb el suport a
al Congrés i no admetrien reforçar aquesta aliança al Parlament.
El suport dels republicans als comptes de Sánchez és l’altre vèrtex d’aquest triangle polític dels propers mesos. Després dels indults, aquest suport es presenta més fàcil. Però hi poden haver interferències, per exemple, amb la taula de diàleg. A ERC hi ha partidaris de separar el suport pressupostari a Sánchez de la taula de diàleg, però d’altres avisen que si la disposició del PSOE en aquest fòrum és renuent, la negociació dels comptes de l’Estat es complicarà. I Junts pressionarà perquè es vinculin les dues coses.
La taula de diàleg serà un maldecap per a tots els implicats. És una aposta d’ERC per donar sentit a la seva estratègia de refredar el conflicte per governar amb més tranquil·litat i esperar millors temps per aconseguir un referèndum d’independència. Però tant el PSOE com Junts, per motius diferents, la contemplen amb gran escepticisme. Quan falten dues setmanes per a la primera reunió, les dues parts no tenen clara la seva composició.
ERC i Junts reclamen que Sánchez
El curs comença per a Sánchez i ERC amb la discussió del pressupost i la taula de diàleg
presideixi la primera reunió de la taula amb Aragonès. No només per traslladar el missatge de màxim compromís per resoldre el conflicte, sinó també pels tràfecs interns al costat independentista. Sense els presidents, la delegació del Govern estaria encapçalada pel vicepresident, de Junts, el que suscita recels en aquest partit, que no vol implicar-se tant en aquest fòrum.
Per Sánchez, tot i això, aquest conflicte ha passat a un segon pla una vegada executats els indults. La gran obsessió del president aquest curs que comença és l’economia. Potser la placidesa de la tornada política a Catalunya sigui l’admissió implícita que la majoria de catalans també han ressituat les seves prioritats en la mateixa línia.