La durícia moral

Fa ja dues setmanes que va caure Kabul i falten només dos dies perquè acabi, entre mortífers atemptats gihadistes, el termini dictat pels talibans per a l’evacuació dels estrangers i els afganesos que temen ser víctimes de la seva interpretació fonamentalista de la llei islàmica. Un cop expiri aquest termini, els talibans tindran el control del país (tret de la vall del Panshir) i podran fer amb ell i amb els seus habitants el que vulguin. Començant per fer callar les veus discrepants. En particular, les dels qui recorden amb horror el règim talibà de 19962001 i les seves restriccions de drets generalitzades. I les dels qui comencen a sentir nostàlgia dels vint anys de govern tutelat pels EUA, durant els quals en part els van recuperar.

Les dones integren el més ampli grup afganès perjudicat pels talibans. En l’anterior govern, les van tancar a casa, els hi van prohibir estudiar i van reduir a la mínima expressió les seves opcions laborals, a més de sotmetre-les a un codi penal discriminatori. Heather Barr, codirectora de la divisió de drets de la dona a Human Rights Watch, resumia aquest règim amb precisió a l’afirmar en una entrevista a El País que “els talibans van imposar l’apartheid de gènere”. I això és el que es disposen a fer ara de nou.

Els talibans identifiquen com els seus enemics una llarga relació de països estrangers i d’ètnies i minories locals (paixtus, hazares, etcètera). Però són les dones les que, pel simple fet de serho, integren el col·lectiu més perjudicat. La comparació implícita que fa Barr amb el règim sud-africà, en el qual la minoria blanca va imposar lleis que segregaven els ciutadans negres o indis, és concloent. Els talibans faran amb les dones, gràcies a l’aplicació de la xaria, una cosa semblant a la que els blancs van fer amb els negres sud-africans des de mitjans del segle XX fins que ara fa trenta anys –es van complir el mes de juliol passat– es van abolir les lleis racistes.

Per la seva injustícia, el seu anacronisme i la seva crueltat, la misogínia dels talibans produeix un profund rebuig als països democràtics, on no s’admeten les discriminacions per raça, sexe, credo o opinió. Les lleis en què s’escuden els talibans són avui inacceptables, ofensives, miserables, a més d’una agressió als valors de la llibertat, la igualtat o el pluralisme. Mouen a compassió cap als qui les pateixen, però difícilment generen accions útils i efectives per combatre-les. En part perquè des del confort occidental es fa difícil intervenir. I en part perquè, a mesura que anem rebent una allau d’informació sobre aquells tràgics esdeveniments, desenvolupem una durícia moral que ens fa progressivament insensibles a la desgràcia afganesa. O a altres desgràcies que afligeixen altres congèneres en països remots (o no pas tan lluny, molt més a prop: a les nostres costes).

Les durícies convencionals solen ser epidèrmiques. Són enduriments de la pell que de manera natural es produeixen en zones que poden resultar fetes malbé per la fricció continuada de, posem per cas, una sabata o una eina. Així converteixen la zona amenaçada en resistent; l’acostumen, l’endureixen. I, en definitiva, la fan insensible a certs patiments físics.

Les durícies morals son una altra cosa. Per començar, són invisibles. Perquè no endureixen l’epidermis, sinó el cor. I perquè no ens deslliuren d’un desgast només físic, sinó que limiten les nostres emocions, redueixen l’empatia que ens hauria de produir el dolor aliè, dilueixen la compassió i allunyen la possibilitat que reaccionem a favor de qui pateix.

L’Afganistan és molt lluny. A còpia de sentir com de malament que ho passaran els seus habitants ens anem acostant a la insensibilització. A la formació de la durícia i, per tant, a la tàcita denegació d’auxili. Quin callista ens deslliurarà d’aquesta durícia? Cap. A excepció de nosaltres mateixos, que ens hem d’obligar a no oblidar el que els hi està passant a les afganeses. No és demanar gaire. I és un primer pas per contribuir algun dia, en la mesura de les nostres possibilitats, a combatre els abusos que els talibans prodiguen. Ara mateix potser no sabem pas com fer-ho. Però és ben segur que si les oblidem, ja no ho sabrem mai.c

Ara potser no sabem com ajudar les afganeses, però si les oblidem, ja no ho sabrem mai

continua, por si el viejo se ve envuelto en algún incidente y poder demostrar algo. Cuando hay un accidente de varios vehículos, todo es normal, pero cuando entre ellos hay un conductor de la tercera edad, se destaca. Vivimos en una sociedad con ancianofobia. Nos ven bien encerrados en residencias. A pasear sacan el perro. Hay sociedades que honran a sus mayores, pero claro, son culturas más atrasadas.

Antonio Llenas Dalmases

tereses económicos, y los ayuntamientos, digan lo que digan, solo buscan resultados. La salud es una entelequia.

Joan Priante

1.433 456