Definir el mal

La violència masclista com a tragèdia de l’actualitat obliga a renovar el repertori de diagnòstics. Després del crim de l’hotel Concòrdia, en què un pare va assassinar el seu fill, el concepte violència vicària es reforça, de vegades amb un èmfasi que sembla voler il·lustrar l’impacte d’una tragèdia amb una transcendència que s’assaboreix com a joguina nova retòrica. Al criminal se’l defineix com a “presumpte” per prevenció jurídica. I, com a complement, els experts –majoritàriament expertes, perquè s’entén que un home no té tanta autoritat per reflexionar sobre aquestes qüestions– repeteixen que un maltractador no pot ser mai un bon pare.

És un debat que s’allunya del moll de la tragèdia i que reprodueix el clixé del bon veí redescobert com a inesperat psicòpata o terrorista. Ha passat amb la història de les mares, a les quals es jutja com a “bones” o

Al criminal se’l defineix com a “presumpte” per prevenció jurídica

“males” a partir de generalitzacions que haurien de ser sempre individuals. Per sort, les anomenades “males mares” se saben defensar i n’hi ha moltes que escriuen i s’expressenpúblicament,desacreditant l’estigma moralitzador i denunciant-lo com el que és: un parany reaccionari. Quan una mare mata els fills i després se suïcida, la pregunta de si era o no una bona mare es matisa amb el possible context que l’ha abocat a una decisió tan desesperada. I si no es parla de “violència vicària” és perquè, a diferència del cas de l’hotel Concòrdia, l’escena criminal no acostuma a incloure missatges d’amenaça i venjança contra el pare.

Que un maltractador pugui haver sigut un bon pare, però, es podria acceptar a partir de l’estadística de milers de pares defectuosos que no han maltractat mai ningú. És evident que quan un hipotètic bon pare mata el seu fill, deixa de ser-ho a l’instant. Però hi ha una obsessió dogmàtica en aplicar paquets de virtuts incompatibles a persones sotmeses, com tantes altres que ni maten ni maltracten ningú, a la imprevisible complexitat humana. En el fragor col·loquial sobre Adolf Hitler, per exemple, de vegades hi ha qui, no se sap amb quina intenció, subratlla que li agradaven els gossos, com si aquesta circumstància fos atenuant a l’hora de jutjar la contribució de Hitler a la història del mal, en aquest cas, ni presumpte ni vicari.c

de Aragón, Castilla y León o La Rioja, entre otras tantas zonas incomunicadas de España. Yo tengo que hacer mil transbordos para ir de Barcelona a mi pueblo, en Soria, y tardo más de cinco horas para llegar.

Si tenemos dinero para unas cosas, también lo deberíamos tener para mejorar las vías de comunicación de las personas que levantamos cada día este país.

Aarón Menés Mayor

Ruido ambiental

Tiene razón Clara Barba (“Insoportables sopladoras”, 25/ VIII/2021), pero se queda corta. Se han suplantado todas las antiguas herramientas, silenciosas, de jardinería por máquinas con motores de explosión. Se ahorran muchos jornales, sí, pero a costa de la salud pública, porque es contaminación acústica.

Las motos están obligadas a llevar silenciadores. Pero esas infernales máquinas tienen bula. Las motos pasan y se van, mientras que las máquinas pueden estar a pocos metros de tu casa todo el tiempo que necesiten, una hora, por ejemplo. En mi pueblo, sea invierno o verano, siempre se oye algún ruido de esos más o menos cerca. Si es lejos, es molesto; si es cerca, es insoportable. ¿Los ayuntamientos? Oídos sordos. He cursado instancias denunciándolo, nada. Tras varios años de denuncias lo pasé al Síndic de Greuges. Ahora sí se dignaron responder. Pero la respuesta fue increíble. Dijeron, tomen nota, que es un problema difícil de resolver porque es genérico.

¿Y las motos qué son? Hay in

Més suquet de peix

Deixant de banda els xiringos i els souvenirs potiners, es pot visitar Blanes i Tossa des d’una perspectiva cultural.

La primera, perquè fou del Comtat de Cabrera i bressol de Joaquim Ruyra.

La segona, perquè de bellesa en bellesa enamorà l’actriu Ava Gardner, la pintora Olga Sacharoff o el pintor Marc Chagall.

A Tossa és imprescindible visitar Can Ganga, seu actual del Museu de la Dona. En ell, s’ hi exhibeixen dos interesantíssims documentals sobre la feina de les dones en el món de la pesca, del camp i de la llar. Dones que si guanyaven una pesseta, corrien a comprar-se una merenga.

Menys pizza i menys criptovida! Valorem el nostre bell passat de pirates i Ermessendes.

Josep Pla escrigué: “El millor de Tossa és la seva llum, el seu perfum, el seu color”. Per acabar amb el fil planià, menys kebab i més suquet de peix!

Eva Romero Sanfeliu