Un escèptic esperançat

El temps esculpeix els polítics amb fredor de jutge i severitat d’examinador. Aquells alts personatges que, en la seva esplendor, van semblar genials ara penen al purgatori de la història. D’altres, fortificats en una fundació, escortats per foc mediàtic, encara pugnen per assentar-se a l’arc de triomf de la història; però aquesta necessitat de fortificar-se i bombardejar descriu, precisament, els límits del seu perfil. De cèsars de mig Espanya, n’hi ha algun. De cèsars compartits, cap.

En aquesta darrera columna d’agost, però, no volia parlar dels cèsars divisius o de les patums destronades, sinó d’un home digne i discret. Raimon Obiols. Un home tan coherent com flexible, que no ha confós mai la política amb El club de la comedia o amb el plató de Sálvame. Defenestrat pels seus correligionaris als anys noranta, en comptes de deixar-se portar, com és costum, pel ressentiment escandalós, Obiols es va mantenir fidel a la posició central que el PSC, amb tants errors i menys encerts, encarna des del 1978: adhesiu per unir els catalans; ròtula de Catalunya amb Espanya.

Raimon Obiols, que ha arribat als 80 amb una gran lucidesa, publicarà aviat, a l’editorial Arcàdia, un llibre dels articles que escriu a la revista Política & Prosa i al grup Pròleg. Articles lluminosos, que envejo. Escrits en forma de bol de cireres (n’estires una i te n’emportes moltes altres), fonamentats en una vida de lector, guiats per dècades d’estudi de les idees polítiques i per una devota atenció a la realitat. Articles d’un home lleial i crític; escèptic i esperançat alhora.

En un dels últims, seguint Albert Otto Hirschman, distingia entre “conflictes divisibles” i “no divisibles”: “Els primers són constructius i els segons destructius; els uns actuen com a lligam, els altres com a dissolvent”. I afegia: “Els no divisibles són estrictament binaris (sí o no, sense alternativa) i per tant difícilment negociables; reforcen els que creuen que la victòria passa per l’agreujament extrem de les contradiccions (el ‘com pitjor va, millor’); i creen ferides i cicatrius d’ultratge, incomprensió i decepció”.

Una definició precisa del que ens ha passat. En aquest proper curs, ¿sabrem avançar amb decisió, ja sense vacil·lacions, de la política dissolvent a la política dels lligams?c

Un text d’Obiols és un bol de cireres, n’estires una i te n’emportes moltes