Primers cent dies del Govern Aragonès

El Govern presidit per Pere Aragonès compleix avui els cent primers dies. Quan el del seu antecessor Quim Torra va passar per semblant trànsit, vam parlar de les reiterades reivindicacions independentistes i republicanes, i del to d’exaltació simbòlica i confrontació amb l’Estat que va imprimir al seu càrrec. Eren reivindicacions legítimes, però que Torra no va saber materialitzar. Com tampoc no les havia sabut materialitzar el seu predecessor, Carles Puigdemont.

Els cent primers dies de l’actual Govern, que presideix Aragonès i en el qual participen ERC i Junts, han estat guiats pel pragmatisme que van abraçar els republicans després de la fallida proclamació d’independència del 2017. Les aigües de la política catalana són ara més quietes. Així ho van propiciar els indults als polítics sobiranistes condemnats i a la presó. L’Onze de Setembre es perfila aquest any menys sorollós. L’assoliment dels objectius nacionals que durant els anys del procés es va presentar com a immediat es fia ara a més llarg termini. El mateix Aragonès va expressar ahir l’esperança que el referèndum sobre el futur de Catalunya se celebri abans del 2030. És a dir, a uns vuit o nou anys vista.

Aquest pragmatisme que ara encapçala Aragonès té a veure amb el realisme. Els republicans són conscients del que va donar de si la via unilateral. I han apostat per la política com a eina de progrés i per assegurar l’apuntalament d’una economia molt danyada per la pandèmia, que encara causa estralls.

La prioritat en l’escena econòmica són els pressupostos, tant els de la Generalitat com els de l’Estat, més necessaris que mai, perquè cal revitalitzar com més aviat millor una societat baquetejada per la pandèmia. A Catalunya, a més de superar les habituals tensions entre els dos socis del Govern, els comptes depenen també de l’aquiescència de la CUP. A Madrid, el suport republicà als pressupostos que prepari el Govern del PSOE i UP s’emmarca en la negociació bilateral Generalitat-Estat, de moment en espera encara de data concreta perquè es reuneixi la taula de diàleg aquest mes... Aquesta troca d’interessos creuats i les dificultats sanitàries i econòmiques del present han propiciat una engegada de legislatura catalana d’inusual placidesa. Van ser molts els vincles que es van trencar el 2017, i la tasca de reprendre’ls exigeix discreció i mà esquerra.

Potser aquest és el principal ensenyament d’aquests primers cent dies del Govern, bastant austers, d’altra banda, en progressos tangibles, i sempre condicionats per la pandèmia. La cinquena onada va esclatar després de la revetlla de Sant Joan, a començaments de juliol, i ha projectat la seva ombra durant tot l’estiu, pròdig en botellots, que fan témer ara la imminent arribada d’una sisena onada. La gestió sanitària, que amb l’econòmica és essencial, ha donat resultats dispars. El mateix conseller de Salut va admetre errors que poden haver contribuït a la successió d’onades. I, a sobre, la justícia va tombar mesures restrictives del Govern com allargar el toc de queda.

Creiem que l’Executiu de Pere Aragonès s’ha de centrar, com de fet està fent, en l’economia i en la sanitat, les dues qüestions més peremptòries. En direm més: creiem que ha d’actuar amb tota la diligència possible. Els problemes que hem de resoldre no es poden ajornar per diferències polítiques com les que van endarrerir tres mesos la formació del Govern. Cal superar inèrcies negatives i abreujar, en lloc de dilatar, els terminis per emprendre els assumptes pendents. Això és el que reclama el país. I això és el que ha d’aconseguir el Govern.c

La política catalana està més tranquil·la que en anteriors vigílies de l’Onze de Setembre