Gila com a precursor polític

Al marge que cadascú pugui preferir una classe d’humor o una altra, una dada que permet valorar amb considerable objectivitat la qualitat d’un determinat humorista és la vigència que, amb el pas del temps, conserven les seves intervencions. En el cas de Miguel Gila, la cosa està clara, encara que amb un matís. El tòpic indiscutible que va fer riure generacions d’espanyols s’hauria de completar afegint-hi que ho va fer amb monòlegs de dos tipus clarament diferenciats.

En primer lloc, hi havia els de caràcter més realista, referits a realitats immediates, quotidianes. Representatiu d’aquest grup seria el monòleg en què un pare li demanava aclariments al director de l’escola del fill pel rebut que li acabava d’arribar en el qual, entre altres càrrecs econòmics, n’apareixia un en concepte de “desgast de pati”. Al costat de monòlegs d’aquest tipus, uns altres que li van proporcionar una popularitat enorme van ser els de caràcter més aviat surrealista, amb el famós “¿Está el enemigo? Que se ponga” en un lloc molt destacat.

Tot i això, últimament penso que la tipificació té alguna cosa d’artificiosa, i que caldria començar a considerar la possibilitat que les transformacions experimentades per la nostra societat en aquests anys haguessin fet que algun d’aquells monòlegs que antigament consideràvem surrealistes avui els examinéssim sota una nova llum i constatéssim que han mudat en la seva naturalesa, passant a ser molt més descriptius del que ens semblaven al principi.

Un cas paradigmàtic d’aquesta reconversió del que és surrealista en realista seria el monòleg en què Gila descrivia la manera peculiar en què, en la seva suposada època com a agent de Scotland Yard, i tenint en compte el rebuig que sentia cap a la violència, havia aconseguit detenir Jack l’Esbudellador. El procediment era “a força d’indirectes”, això és, havia esbrinat on vivia el famós assassí en sèrie per poder fer-se trobadís amb ell, de tal manera que, cada vegada que es creuaven pels passadissos, el nostre agent deixava anar, com qui no vol la cosa, el seu celebrat “algú ha matat algú...”, que feia posar vermell l’al·ludit. Fins que, al cap de poques setmanes i aclaparat per tanta vergonya, l’assassí havia optat per lliurar-se i confessarho tot.

Doncs bé, jo em pensava que això era surrealisme en estat pur fins que vaig començar a recordar que un responsable polític del nostre país, fins fa poc en primera línia, feia servir en les seves intervencions parlamentàries un patró d’arguments que en el fons responien a la mateixa lògica que la de l’imaginari agent de Scotland Yard.

Així, en el seu moment era freqüent sentirlo utilitzar, replicant els seus adversaris, expressions com “algú podria arribar a pensar que...” i a continuació la crítica, el retret o la maldat corresponents. Òbviament l’“algú” de la frase era ell mateix, però, per alguna raó que no acabava d’explicitar mai, no s’atribuïa el comentari com a propi.

No era l’única expressió d’aquest mateix patró que feia servir tot sovint. Una altra que també es complaïa a reiterar era “molta gent té la sensació que...”, i a continuació el que correspongués, que sempre era, per cert, la seva sensació particular, però que ell li encolomava a la “gent” en general. Tampoc aquí no s’acabava de veure el benefici que obtenia de no assumir explícitament tals opinions, al marge d’esquivar-ne tota la responsabilitat i protegir-se així d’uns hipotètics efectes indesitjats, de qualsevol ordre, que aquestes poguessin provocar.

No sembla, certament, que aquest tipus de recursos retòrics, més pròxims a la insídia i a la maledicència que a la defensa explícita i argumentada de les idees pròpies, constitueixi la millor manera de contribuir a la regeneració de la vida parlamentària i del debat polític que la nostra societat necessita amb urgència. Però tampoc no s’hauria de ser massa durs amb aquest comportament d’alguns representants de la ciutadania. Finalment, cadascú fa política no només com vol, sinó també com pot.

En tot cas, fer-la de la manera que hem descrit aquí també compleix una determinada funció (de la qual, per descomptat, els seus protagonistes no són conscients). Diguem-ho així: sempre és d’agrair que hi hagi qui aporta alegria a la cosa pública i que, igual com Gila, ens fa somriure, encara que en el cas comentat fos sense pretendre-ho.c

Sempre és d’agrair que hi hagi qui aporta alegria a la cosa pública i ens fa somriure

M. CRUZ, filòsof i expresident del Senat. Autor del llibre (Taurus)

llamó la atención observar desde mi terraza el gran número de aviones que a la hora de cenar sobrevolaban la Ciudad Condal desde el Tibidabo hasta Montjuïc para posteriormente aterrizar en la pista diagonal del aeropuerto de El Prat desde el mar.

Me pregunto si es necesario que tantos aviones pasen sobre una zona tan densamente poblada. ¿No sería mejor quizás que el acceso al aeropuerto de esos aviones fuera un poco más al norte, por ejemplo, sobre el cauce del río Besòs?

Vicente García

a seguir aceptando prácticas que legitimen este tipo de conductas. Ya he trabajado gratis haciendo tareas estructurales, ya he encadenado más de cuatro convenios de prácticas teniendo dos carreras y un máster y experiencia de más de un año.

Los becarios merecemos una protección jurídica con una regulación clara que garantice unos derechos mínimos.

Elia Cuatrecasas Vives

TVE