Voluntarisme màgic

Mark Fisher (19682017) es va suïcidar després d’un llarg procés de depressions. És un dels teòrics del malestar que defineix el segle XXI, pare d’idees fonamentals sobre la desesperança provocada pel realisme capitalista i la falta d’alternatives que comporta. No és la alegria de la huerta, però llegir-lo ajuda a entendre la ràbia generacional, proporcional a la reducció d’horitzons. És un context inflamable, que multiplica el risc de col·lapse polític, econòmic, social, climàtic i emocional. Fisher defensa la idea del ressentiment i la ira com a armes eficaces per combatre imposicions del capitalisme, com ara la positivitat obligatòria. Contra l’autoajuda elevada a credo polític i econòmic, denuncia el que anomena “voluntarisme màgic”: “Una doble exigència particularment despietada s’imposa avui als aturats estructurals al Regne Unit: a una població a la qual durant tota la vida se li ha transmès el missatge que és inútil, ara se li diu que pot fer qualsevol cosa que desitgi”. Per desgràcia, aquest diagnòstic es pot aplicar més enllà del Regne Unit.

Moltes de les frustracions actuals conflueixen en un cul-de-sac estructural. Un cul-de-sac que esperona brots d’insurrecció i que qüestiona la normalitat amb un recel més intuïtiu que no pas argumentat. Sovint, quan escoltes joves frustrats pel present i la nul·la perspectiva de futur, detectes confusió en l’argumentari, un vocabulari devastat per l’expropiació tecnològica del criteri i una ràbia gregària, recelosa de sagrades paraules com solidaritat i responsabilitat. És com si l’estratègia dels governs de sabotejar l’educació amb burocràcia, mediocritat i desmotivació hagués funcionat i la dificultat de definir els propis estats d’ànim fos una altra victòria –ja no ve d’una– de l’estafa voluntarista. Aquest malestar connecta amb l’extensió exponencial del botellot, que a hores d’ara ja hauríem de considerar un format polític. És una expressió de rebel·lia, desafiament, transgressió a través de l’alcohol, evasió d’emergència i d’un sentit autodestructiu de la festa enriquit per l’adrenalina que proporciona no respectar les normatives municipals i les recomanacions sanitàries sabent que ni la policia, ni els jutges, ni els polítics, ni els pares, ni els veïns no poden fer res per evitar-ho.c

Mark Fisher és un dels grans teòrics del malestar que defineix el segle XXI

una presó amb incomunicació que voreja la crueltat més flagrant.

Joan Figueras Felip

L’ozonoteràpia i el jutge

Els jutges, igual que tota la població, tenen el dret a creure’s teories paramèdiques o esotèriques. El fet inadmissible ocorre quan pel seu rang poden imposar-les sense cap altre criteri.

Remei Girona Bastus para los vecinos, nada que ver con el espíritu popular inicial. Viví en los años ochenta en la calle Puigmartí y participar en las de Gràcia era una delicia de música, buen rollo, educación y vecindad.

El Ayuntamiento de Barcelona hace mucho tiempo que ha perdido el oremus y la Guardia Urbana es absolutamente incapaz de atajar nada. Con tanta permisividad de la alcaldesa Ada Colau, lo mejor que pueden hacer es suprimirlas de una vez por todas.

Antonio Cortada García

L’Herboristeria del Rei

Sembla que encara no hi ha una solució per garantir que l’Herboristeria del Rei, un dels establiment més antics i emblemàtics de Barcelona, pugui seguir la seva activitat ara i quan es jubilin la Trinitat i en Joan Anton, que fa anys que la porten.

Cal exigir a la Generalitat (que hi va intervenir), a la Diputació i a l’Ajuntament que aconsegueixin com sigui (acord?, pastanaga?, pal?...) fer entrar en raó la propietat, ja que cap interès particular hauria de poder carregar-se el que és un patrimoni de tothom.

El propietari té els seus drets, però no poden passar per sobre de l’interès general. Reclamo a Pere Aragonès, Núria Marín i Ada Colau que protegeixin tot el patrimoni públic: el natural (com la Ricarda), el lingüístic i cultural, l’arquitectònic..., però també els comerços emblemàtics. Queda molt poc temps.

Miquel Catasús i Lacruz