La maleta de tornada

La maleta de tornada sempre és més difícil de fer. Pesa més. Costa de carregar amb tot el que portes. En el meu cas, una sobrassada que de tota manera la família no feia comptes menjar-se perquè, a partir de demà, que comença el mes de les bones intencions, els meus pares es posaran a dieta. A la maleta també hi ha una rèplica de la delicada estrella de mar que tenia l’abuela a ca seva de Portocolom. Fa uns anys, la meva tia i dues cosines es tatuaren una estrella igual, i aquest estiu, en un sopar de chicas (els anomenam així i són un clàssic estival), la meva cosina Maria ens en regalà una a cadascuna. L’abuela, a més, tenia una oreneta de ceràmica penjada a la paret. La seva era negra, com les orenetes de debò. La que vaig comprar jo a Can Garanya (la botiga de moda a Manacor i a tota l’illa) és blanca, perquè l’artesà que les fa, em digué el venedor, aquest agost no donava per a més.

També hi vaig comprar un siurell com a imant de nevera, en pla guiri. Els siurells són unes figures gairebé sempre antropomorfes, d’argila, pintades de calç i amb unes pinzellades verdes i vermelles; duen un xiulet. Antigament eren una joguina per a famílies humils. Avui, a les botigues de souvenirs, comparteixen prestatge amb ninetes flamenques, castanyoles i cendrers als quals hi ha dibuixats uns pagesos que porten vestits típics regionals damunt d’un mapa de l’illa amb la paraula Majorca.

Souvenir vol dir record en francès, però dubto que els turistes hagin vist mai ningú vestit així. I és curiós que capells de mexicà o samarretes amb acudits cervesers puguin recordarte unes vacances a Barcelona. El cas és que, tot i que no les he ficades a la maleta perquè les duc posades, també vaig comprar unes porqueres. El meu avi belga, que vivia a fora vila,

Trigaré uns dies a tastar la sobrassada, perquè em transportaria massa prest a unes vacances que ja s’han acabat

prop de Felanitx, en tenia unes de semblants. Són unes sabates de tall elegant, fetes de lona, pell de boví i una sola de pneumàtic que fou tot un avenç als anys vint de segle passat. Fins a l’arribada dels primers automòbils, el calçat tradicional era l’espardenya, però, en ser d’espart, la sola quedava inservible quan es mullava. Les avarques, a Menorca, tenen més renom. I, de fet, el nom de porquera, a les porqueres, no li escau gens; diria que ni tan sols estan relacionades amb la ramaderia porcina.

Arribes a casa i cal recol·locar-ho tot: rentar la roba bruta, tornar la neta a l’armari, sospirar davant la nevera buida i les plantes mortes. Trigaré uns dies a tastar la sobrassada, perquè el seu gust em transportaria massa prest a unes vacances que ja s’han acabat. Cercaré un bon lloc per a l’estrella de mar i l’oreneta de ceràmica, i, a més de ser un record, aviat formaran part de casa meva. Orgullosa de les meves porqueres, trepitjaran per primera vegada aquesta ciutat on visc des de fa vint-i-sis anys. I a la qual, després de cada estiu, torno tan carregada d’emocions com quan encara no sabia fer maletes, i hi ficava més del que calia per si de cas. Amb la diferència que ara tot em sembla imprescindible.c