Que no pari la pluja

Àngel Llàcer i Manu Guix ultimen els assajos de la nova adaptació de ‘Cantando bajo la lluvia’, que s’estrena al Tívoli el dia 15

Potser us avorriu com ostres”, advertia Àngel Llàcer als periodistes als assajos de Cantando bajo la lluvia al teatre Tívoli, “perquè ara estem en aquest procés d’adaptar l’obra a l’escenari, que és lent com una mala cosa”. L’estrena el 15 de setembre d’aquesta adaptació del clàssic cinematogràfic –que espera ser el musical de la temporada a Barcelona– de ben segur serà més divertida que l’assaig, en què tot sembla encara massa verd vist des de la platea del teatre. “Necessito silenci!”, etziba Llàcer al seu càsting de joves actors. Ell mateix bromeja més tard: “He fet més de monitor d’esplai que de director. No és que parlin gaire, però són tants!”

Sort que el director no perd mai el sentit de l’humor i es manté ferm davant els diversos imprevistos que van sorgint. Actors interpretant amb mascareta, tot i que ell demana que se la treguin: “Per alguna cosa la producció es gasta diners en tests d’antígens!”. Aplaudiments dins la mateixa escena en què els actors que fan de públic arriben massa tard: “La idea és que aplaudiu per com de bé ho fan fet, no quan ja marxen”. Rètols en escena equivocats: “Que em podeu posar l’obra que toca, no la del mes passat?”, fa broma.

Després de diversos intents fallits –“Ai, el món del teatre és tan complicat!”, diu Llàcer–, per fi es posen mans a l’obra amb l’escena final.

L’emotiu número va a càrrec dels protagonistes, Ivan Labanda en el paper de Don Lockwood i Diana Roig com la jove Kathy Selden. Després del seu bell duet donen pas a més de trenta ballarins i actors que, sota les ordres de Myriam Benedited, dansen al so del mític Singing in the rain i fan ballar també els seus paraigües, amb una facilitat mai vista abans. Tot i que a la protagonista justament li va fallar el sistema: en ple final, tots els paraigües meravellosament oberts, en plena coordinació, però el de Roig no aconsegueix desplegar-se. Tampoc no se la pot culpar: en episodis reals de pluja ningú és capaç de fer de Gene Kelly. I l’assaig ja comença a tenir visos de realitat.

“Necessito silenci!”, etziba Llàcer al seu càsting jove; “He fet més de monitor d’esplai que de director”