“Sobren llibres d’autoajuda i falten ous”

Quina bogeria ha fet fa poc? Tirar-me en paracaigudes amb la meva cadira de rodes. Ostres. Saltar d’una torre amb arnès, a Toronto. Acampar jo sol en un poblat massai, a Kènia.

No està malament.

En el viatge a Toronto, per un torneig de tennis en cadira de rodes, a entrada de fosc me’n vaig anar a una discoteca, jo solet.

Això seria abans de la pandèmia, oi?

Sí, em venia de gust marxa, escoltar música, beure i vaig acabar a la cabina del dj.

Potser la cadira de rodes hi va ajudar. La mancança et porta a donar-ho tot, sí.

Des de quan va en cadira de rodes?

Des del meu accident, als 33 anys.

Quin accident?

És que jo practicava wakeboard: esquí aquàtic sobre taula, a l’estiu. A l’hivern practicava surf de neu.

Taula sobre neu.

A un alt nivell, era la meva passió, cap altra activitat no m’ha donat tant.

Què li donava?

Llibertat, expansió, connexió amb mi mateix, jo i la muntanya! Felicitat.

De l’1 al 10, quina nota s’hagués posat? Un vuit. Quant més progressava, més m’exigia. I aquell matí vaig caure d’esquena, sobre neu molt dura.

Què va fallar?

Vaig entrar confiat al vol i vaig veure a baix una barana i vaig pensar “la utilitzaré després”. Em vaig distreure. I em vaig descompensar. Em vaig fer una bola en l’aire. Vaig caure. Quin dolor més boig!

Per haver-se matat.

Estava conscient, sense moure les cames.

Quin va ser el diagnòstic?

“Vèrtebra massivament danyada”, em van dir a l’hospital d’Innsbruck. M’hi van portar en helicòpter. Medul·la espinal segada. Condemnat a cadira de rodes.

Com ho va assumir?

Morir havia estat sempre una possibilitat, però la cadira de rodes, mai! Veia per la finestra les muntanyes nevades. “Ahir era allà”, vaig pensar. Vaig plorar.

Li va costar?

Sobretot per la Raquel, la meva parella, per la família... Em vaig veure un llast.

I ho va arribar a ser?

RAFAEL CARMONA