La Vanguardia (Català-1ª edició)
Funambulisme salarial i altres problemes
Paraula de Pedro Sánchez: el salari mínim pujarà a Espanya 15 euros al mes el 2021. La xifra, vergonyant per a qui arriba a fi de mes folgadament, però no per a qui ha de mesurar cada cèntim que surt de la seva butxaca per subsistir, suposa un increment d’un 1,58%. Per posar les xifres en una perspectiva justa, n’hi ha prou amb recordar que la variació anual d’inflació va ser a l’agost d’un 3,3%. Així, doncs, hi hauria d’haver un miracle perquè en el còmput global els treballadors amb menys ingressos no perdin poder adquisitiu aquest any malgrat l’anunci presidencial.
El president del Govern central necessitava una cortina de fum per fer front a l’encariment del rebut de la llum –que encadena rècords dia rere dia– i no ha esperat ni tan sols que comencin les negociacions entre els agents socials per comprometre l’increment del salari mínim. Que patronal i sindicats –per motius oposats– s’hagin mostrat contraris a la pujada és una bona notícia per al president. Li permet, davant l’opinió pública, buscar un posicionament a cavall de la responsabilitat econòmica i la sensibilitat social.
Però el funambulisme, que tan bé li va a Sánchez, té un problema. L’espiral inflacionista –almenys de moment– és una realitat i es concreta principalment en factures que paguen –a excepció dels okupes– tots els espanyols religiosament. I els costos energètics a l’alça en un entorn de dificultat econòmica, i amb una recuperació que presenta tants interrogants com la mateixa evolució de la pandèmia, suposen un risc polític de primera magnitud. Que el Fons Monetari Internacional (FMI) no adverteixi riscos inflacionaris amb l’argument que els sindicats són febles és gairebé insultant. Oblida l’existència a molts països –particularment a Espanya– d’un malestar ciutadà heretat de la crisi anterior que encara no ha cicatritzat. Fins i tot el soci de govern de Sánchez ha vist les orelles al llop, motiu pel qual diversos dirigents d’Unides Podem han animat els ciutadans a sortir al carrer a protestar contra l’Executiu del qual formen part.
Mentre la pujada de preus no doni treva, Pedro Sánchez ho tindrà complicat per governar l’agenda política al seu aire. Sobretot quan davant un problema que –amb raó o sense– ja és percebut com a urgent per la majoria de la població, l’Executiu adopta una actitud de rendició i braços caiguts. A la Moncloa algú deu haver advertit que el comodí dels fons europeus és una manta que permet prometre i escalfar molts peus refredats, però que no servirà per pagar directament les factures dels ciutadans.
Arribats a aquest punt no és d’estranyar que des de l’entorn monclovita s’insisteixi a deixar caure una vegada i una altra que l’agenda catalana no està entre el top cinc de prioritats en aquest moment i que es vulgui fixar entre l’electorat la idea que l’única obsessió per a l’Executiu espanyol és la recuperació econòmica.
Esclar que després la ràdio de la dreta se’n va a Roma a entrevistar el Sant Pare i aquest es deixa anar, referint-se al conflicte català, dient que potser als espanyols el que els falta és reconciliar-se
Fins i tot el soci de govern de Sánchez ha vist les orelles al llop
amb la seva història i, en particular, amb la del segle XX. I que per fer-ho és imprescindible el diàleg i la reconciliació. Interpretar un pontífex és temerari, però es pot intentar: els indults van ser un pas en el camí, però no són tot el camí. Que en prengui nota el president Sánchez. Els papes només són infal·libles quan parlen ex cathedra, però també la poden encertar quan aborden temes mundans. I un govern ha de poder fer, sinó moltes, sí que almenys dues coses alhora.