Si no ara, quan?

En un extrem de la taula, l’últim informe del Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC). L’informe preveu diversos escenaris, que difereixen entre si per la severitat de les mesures que poden adoptar els països per contenir l’escalfament global. En la presentació resumida, uns mapes plasmen les conseqüències d’aquests escenaris sobre les precipitacions mitjanes anuals i el grau d’humitat del sòl. En tots aquests mapes, una taca de color marró parteix del Carib, travessa l’Atlàntic, cobreix Espanya i acaba a Turquia. Correspon a una reducció de les precipitacions mitjanes anuals d’entre el deu i el quaranta per cent. Altres seccions de l’estudi ens adverteixen d’una freqüència més alta d’esdeveniments extrems, com les grans tempestes. Plourà molt menys, i plourà pitjor.

En l’altre extrem de la taula, l’estudi sobre l’impacte econòmic de l’aeroport del Prat. Un estudi molt detallat, amb objectius precisos: considerant dos escenaris alternatius, un augment de la capacitat actual de l’aeroport (55 milions de passatgers/any) a 60 i 72 milions, respectivament, estima l’impacte que tindrien aquests augments sobretot en ingressos i ocupació, tant sobre l’aeroport com, de manera indirecta, sobre Catalunya i Espanya. L’estudi és molt minuciós i basa les seves estimacions en metodologies contrastades, si bé és inevitable pensar que, a mesura que es tracta d’efectes més llunyans en el temps i en l’espai, les estimacions es fan menys precises. Per limitar-nos als efectes més directes i a l’escenari més modest (60 milions de passatgers/any), l’estudi xifra l’augment d’ingressos en uns 1.800 milions d’euros anuals, i uns 7.400 llocs de treball addicionals; hi afegeix 2.200 milions més i uns 7.500 llocs de treball més, induïts per l’augment del nombre de turistes que arribarien a l’aeroport. Xifres respectables, però allunyades de les que, a causa segurament d’una lectura precipitada, es van donar en les presentacions públiques. Sigui dit de passada, l’ampliació de la pista només sembla ser indispensable per a l’augment de capacitat fins a 72 milions de passatgers/any.

De quina mena de llocs de treball es tracta? Gran part dels induïts a l’aeroport són serveis a les aerolínies, cal suposar que de càtering, restauració i venda, com si es tractés de turistes. Benvinguts siguin; però, a hores d’ara, el turisme no és tant un mannà caigut del cel com una cosa que la nostra negligència fa necessària. Per a molts, el turista ofereix l’oportunitat de netejar una habitació, servir una paella, vendre una samarreta amb la Sagrada Família... o robar un rellotge. Per a d’altres, el turista és algú que ve aquí a comportar-se com no ho faria a casa seva. Mantinguem, doncs, el turisme, però sense que 72 milions de passatgers/any siguin la base de la recuperació que volem. No exagerem beneficis ni oblidem costos. Les exigències del canvi climàtic ens obligaran, tard o d’hora, a limitar el creixement del transport aeri. No responguem, doncs, a una cosa que ha de ser transitòria amb la construcció d’una infraestructura permanent.

L’ampliació de l’aeroport, es diu, és un projecte il·lusionant. Les ciutats han de tenir ambició. D’acord, perquè és propi de l’acció humana que estigui inspirada per un propòsit. A mi, per exemple, m’agradaria que Espanya deixés de ser la capital europea de la prostitució; que Catalunya no es convertís en un hort de marihuana; que Barcelona deixés de ser una ciutat trista i bruta; que construíssim habitatges de lloguer assequible per posar fi als desnonaments, i que tots poguéssim contemplar un futur decent per als nostres. Tot plegat faria més per la nostra felicitat que l’ampliació de qualsevol aeroport. És veritat que una cosa no treu l’altra, però també ho és que l’ampliació acapara la nostra atenció amb articles i telenotícies mentre que la resta va a les pàgines de successos. L’ampliació de l’aeroport no passa de ser una anècdota, però és un mal senyal, perquè suggereix que considerem l’últim any i mig com un malson, una cosa que passarà, i no reconeixem que això pot no ser així; perseguim el mateix de sempre, adaptant-nos a les circumstàncies, en comptes d’admetre la possibilitat que vagin a pitjor. Els últims anys indiquen que va sent el moment de mirar aquestes coses de cara. Si no ara, quan?

Les exigències del canvi climàtic ens obligaran a limitar el creixement del transport aeri

acuíferos del interior; que la avaricia de muchos y la connivencia de otros contaminan.

Paciencia Talaya Escribano

JAVIER BELVER / EFE