L’estupidesa humana

L’efecte Dunning-Kruger és un biaix cognitiu, descrit en psicologia social, en virtut del qual els individus incompetents tendeixen a sobreestimar les seves habilitats, mentre que els individus altament competents tendeixen a subestimar les seves. És a dir, en el primer cas, parlem de la supèrbia de l’estupidesa humana.

Aquesta arrogància sense fonament és especialment nociva: l’estupidesa no té autocontrol i consciència dels seus límits; en canvi, persisteix en l’absurda autosuficiència. Es basa en creences sublimades, no en realitats contrastades, i converteix les persones estúpides en potencialment perilloses, per la seva obstinació indocumentada.

De vegades cometem estupideses, però això no ens converteix necessàriament en tanoques. Passa, a més, que com més estupidesa, menor és la capacitat de reconèixer-s’hi. La gran majoria ens hem d’educar per discernir quan hem comès un error matusser, una equivocació absurda o una

Hem d’estimular debats que releguin els beneits al racó de pensar

relliscada inexplicable. No sempre sabem justificar els nostres actes. I com més absurds, sembla que encara pitjor. Què fa, també, que persones intel·ligents tinguin comportaments inexplicablement estúpids? La llengua és molt fèrtil per definir la niciesa, la bestiesa, la rucada, la ximpleria, la idiotesa i la simplicitat. Així, dels estúpids en podem dir també imbècils, beneits, idiotes, llondros, ximples, pocatraça i ridículs. Meravellós.

En política, com en la vida, hi ha comportaments, idees i dites francament estúpids. La seva contribució a l’interès general és menys zero. I la seva utilitat és improductiva de manera palmària. Però ocupen un protagonisme en la democràcia de les audiències, tan estimulables com, moltes vegades, manipulables.

“Només hi ha dues coses infinites: el temps i l’estupidesa humana”, afirmava Albert Einstein. Aquesta obstinació en l’error absurd és greu per als individus i especialment perillosa quan s’instal·la en els centres de decisió i direcció de l’àmbit públic. Hem d’estimular debats que releguin els beneits al racó de pensar. I, alhora, vacunar-nos contra la imbecil·litat –tan humana– amb una distància crítica de les nostres pròpies conviccions. No hi ha res més sa que dubtar d’un mateix. Rellegeixo Martin Luther King: “No hi ha res al món més perillós que la ignorància sincera i l’estupidesa conscienciosa”.c