Infanteses exhibides 2.0

Psicoanalista i professor de la Universitat Oberta de Catalunya subjectivitat. Cinquanta anys més tard, l’actor és incapaç de mirar directament a la càmera.

Com escapolir-se d’aquesta mirada omnipresent i d’aquesta condició d’objecte de desig, i de vegades també de plaer sexual? No sembla fàcil, en aquests casos, dissociar la imatge pública de la vida privada, ja que la mirada no només implica un reconeixement del talent, sinó un signe d’amor i de desig. Les variacions de l’humor quan arriba l’adolescència troben alleujament en les addiccions, siguin sexuals, de tòxics, de joc o tecnològiques. L’objecte de la addicció es converteix en la parella més fidel, la que no els abandona encara que la seva fama s’eclipsi. La infantesa ha de ser un temps d’espera, sense conclusions ràpides ni definitives, un temps per comprendre, tafanejar i equivocar-se. Quan aquest interval se suprimeix per aconseguir l’excel·lència, sorgeix el desig de ser “un com els altres” i tots els impassos que ens ensenyen aquestes històries d’estrelles precoces.

Avui tenim una novetat, els nens youtubers, tiktokers o instagramers que troben la fama a les xarxes socials, amb empreses i pares que hi veuen un negoci i també la realització narcisista d’alguns progenitors que projecten en els fills l’èxit somiat i la seva passió per mirar i ser mirats. Un 81% de les criatures tenen, d’ençà que neixen, presència a les xarxes, i fins a un 3% ja tenen un compte personal abans dels 2 anys.

Encara és aviat per veure les conseqüències d’aquesta sobreexposició digital, però probablement no serà gaire diferent de l’anterior, ja que la lògica és la mateixa i la llosa de l’empremta digital dificulta encara més la privacitat futura.