La Vanguardia (Català-1ª edició)
El cine, l’esperança de les afganeses
Roya Sadat dirigirà ‘La historia olvidada’, sobre les dones en els canvis socials del seu país
El món no ha d’oblidar les dones de l’Afganistan”, diu Roya Sadat, la més important realitzadora del país asiàtic, que dirigirà la primera coproducció hispanoafganesa de la història. Es titularà La historia olvidada, i remuntarà fins als anys setanta, quan la invasió soviètica, per explicar l’amistat, separació i posterior retrobament de la Soraya i la Sima, dues lluitadores que seran “la veu de desenes de dones que es van involucrar en política i es van sacrificar a les guerres de l’Afganistan”. Per Sadat, “fer aquesta pel·lícula que fa anys que preparo i que explica com hem arribat fins a aquí després de 40 anys de guerra civil, ara mateix és més important que mai”.
La directora parla des de Washington (Virgínia), ciutat on es va desplaçar al maig per acabar la postproducció del seu últim documental, The Sharp Edge of Peace (‘L’afilat tall de la pau’), que se centra en les quatre dones que van participar en les negociacions entre el govern i els talibans: “Vaig arribar als Estats Units fa uns mesos per acabar aquest documental, i també per parlar amb l’equip de l’òpera que dirigiré a partir de la novel·la Mil sols esplèndids (Amsterdam), de l’escriptor d’origen afganès Khaled Hosseini. Llavors, ja tenia pressa per tornar a Kabul com més aviat millor, entre altres coses per ultimar un serial radiofònic amb la meva productora, Roya Film House, i preparar la setena edició del Festival de Cinema de Dones que organitzem. Però com a tothom, aquest desenllaç em va agafar per sorpresa, no podia saber que Kabul i l’Afganistan caurien”, explica, a milers de quilòmetres dels familiars i amics, encara al seu país.
“Els talibans es van endur el que se suposa que havien d’haver estat els millors anys de la meva vida”
Roya Sadat va néixer a Herat fa 38 anys. Amb prou feines tenia tretze anys quan els talibans van arribar al poder, el 1996. “Ells es van endur el que se suposa que havien d’haver estat els millors anys de la meva vida, i és difícil per mi parlar d’això”.
Com totes les dones, no podia sortir al carrer, si no era vestida amb un burca i acompanyada d’un home. Una de les seves germanes va haver de tallar-se els cabells i disfressar-se de noi perquè poguessin sortir quan no hi havia el pare –un cas tan típic que ha inspirat diverses pel·lícules d’altres directors (Ossama i El pa de la guerra), així com l’assaig Las niñas clandestinas de Kabul, de Jenny Nordberg (Capitán Swing)–. La seva mare els va brindar intramurs l’educació que els estava vedada. A la Roya ja li interessava molt el teatre i el cinema, de manera que, quan els talibans van ser desallotjats, va ser la primera dona que va agafar una càmera per dirigir Three dots (Tres punts, 2004), precari migmetratge sobre una jove obligada a casar-se amb un senyor de la guerra, que després la comprometia en una operació de tràfic d’opi.
Després de fundar la productora més important del país i el festival de cinema de dones més destacat de la regió, es va convertir en la primera afganesa candidata a l’Oscar amb la multipremiada, en diversos festivals, A letter to the president (‘Una