Burrull, Sagarra i Guillermina

L’any 1968 Guillermina Motta i Francesc Burrull van enregistrar el disc Visca l’amor! És un model de com s’han de fer les coses. Tot forma part del disc: el grafisme i el còmic interior d’Enric Sió, la tria dels poemes i la presentació de Joaquim Molas, els arranjaments de Burrull, les composicions i la gran interpretació de Guillermina Motta. Burull va morir dissabte passat, he tornat a escoltar el disc per recordar-lo. Està molt bé que en un disc queesdiu Visca l’amor! hi hagi un poema com “Cançó del pobre marit”. Sagarra tenia una idea de la vida que, d’una banda, era exaltada i lluminosa i que, passat un cert punt, portava a un desencís progressiu i irrefrenable. És el que passa en aquesta cançó, que explica, en un seguit d’estrofes encadenades, amb una tornada que va girant de sentit, les etapes successives de la vida d’un home que es casa tot il·lusionat i que n’acaba ben fart. Burrull amb el piano, subratllat amb un violí i un violoncel, li dona un aire de tango de casino pagès. I la Guillermina diu la lletra amb petits matisos emotius, segons el marit està enamorat, si avorreix la dona o si s’enfila per les parets.

I el poema de Sagarra? Un dels símptomes de la nostra decadència actual és l’oblit del Sagarra poeta. Sagarra entén com va la vida. Per exemple, al poema Eugènia, pinta una noia joveneta, que s’ho passa bé, que no mira prim, que no pensa en demà. El poeta ens fa enamorar del jerseiet que du, de color de mandarina. Després se li adreça: “Escolta, Eugènia”. I venen

Un dels símptomes de la nostra decadència actual és l’oblit del Sagarra poeta

unes quantes quartetes moralistes: viurà sempre sense comprometre’s, acabarà sent una entretinguda, patirà de sentir-se besada i estimada per un marit que odia en secret? Ella no se l’escolta. És com si la veiessis: Eugènia, entre els coixins, riu i ensenya les dents.

Al costat de poemes contemporanis d’aquesta categoria, hi ha les balades i cançons, que tenen un aire popular autèntic, gens forçat. Quan l’home de la “Cançó del pobre marit” té la primera crisi, Sagarra ho diu molt ben dit. “Passen dies i més dies / la cassola va coent. / Van sortint totes les punxes / a la flor del pensament. / En llençol i coixinera / ha fet niu l’avorriment. / No és tan dolç això que en diuen casament”. El primer amor són uns confits, que són com les dents de la fadrina. L’amor madur, una mistela que es beu a xerricades. L’amor desenganyat, una cassola covada. Les punxes surten a la flor del pensament, la coixinera és el niu de l’avorriment, com si l’avorriment fos un ocell. Quina meravella.

Guillermina Motta ho canta amb un punt de solemnitat, en Burrull va marcant compassos de piano, fins que a l’estrofa final la música s’accelera i la Guillermina hi introdueix la ironia. “Dormiré en un clap d’ortiga / ni que sigui amb un serpent. / Que no em vinguin amb un altre casament”. Cantat per una noia lliure dels anys seixanta vol dir: no em caso, que es fotin. Sublim.