La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Liceu de totes les danses
Óssipova i Sambé, Kimin i Konovàlova... una altra Gala IBStage sedueix a la rentrée
Comentava el director del Royal Ballet, Kevin O’Hare, ahir en aquestes mateixes pàgines, que el ballet és “aquell art inaprehensible i en constant evolució del qual no t’arribes a cansar”. D’aquí que encara havent vist ballar cent vegades El Corsari, el ballet que s’inspira en el poema de Lord Byron i que van renovar al segle XIX Marius Petipa i Jules Perrot, sempre apareix com una mica diferent segons qui l’interpreti. Especialment si es tracta d’una fera d’artista com Natalia Óssipova, un cos inquiet però tan ple de bellesa i autenticitat, acompanyada a més del jove i sensacional Marcelino Sambé, el segon ballarí principal amb sang africana que brilla a la companyia britànica després del déu Carlos Acosta.
Així, amb la botonera ben cordada tornava ahir al Liceu la Gala IBStage que organitza des de fa gairebé una dècada la Fundació Ballet de Catalunya. I amb el famós pas à deux de l’esmentat Corsari. La parella d’artistes deixava anar la traca que posava fi a la primera part de l’espectacle, entre aplaudiments i ovacions.
Com si els fats s’haguessin posat d’acord, el púbic barceloní del ballet no va lamentar per una vegada que el calendari dansístic del Gran Teatre ocupés dates encara tan estivals. Al contrari, la gent va aparèixer ahir ufana, feliç d’aprofitar aquests dies feiner de primers de setembre (la gala es repeteix avui dijous). Van desfilar 14 figures internacionals de la dansa entre les quals va brillar una dupla espanyola que, com és habitual, fa carrera a l’estranger.
La vetllada havia arrencat amb alguns canvis al programa. Del reconegut coreògraf David Dowson no es veuria Faun(e) com estava previst, sinó el Duet de Tardor de Four seasons, una coreografia que sap treure partit de la magnífica adaptació musical de Max Richter sobre el clàssic de Vivaldi. El va defensar amb sublim elegància una parella del Het National Ballet d’Holanda, Riho Sakaoto i Edo Wijnen. La feina de Dowson, que torna a la dolçor del clàssic la ruptura estilística de Billy Forsyth, era una declaració d’intencions en una gala que transitaria per tot el rang expressiu de la dansa: des del llegat vuitcentista amb música de Minkus o Txaikovski, a l’últim de Marc Goecke, coreògraf de l’Stuttgart Ballet, que va aconseguir convèncer Lady Gaga perquè cedís la seva música.
La parella espanyola, Martí Paixà, figura de l’Stuttgart Ballet, i una de les seves primeres solistes, la valenciana Elisa Badenes, van sorprendre després amb aquesta breu però molt alada Spring Waters d’Assaf Messerer sobre la música