Abismes insondables

Al’agost escolto molt Antònia Font. Les lletres i la música de Joan Miquel Oliver, gaudides a l’illa deserta, tenen una altra nitidesa. Com quan beus mançanilla a Sanlúcar. És difícil triar un tema entre tants, però la perfecció rara i preciosa de Batiscafo Katiuscas m’emociona especialment. La cançó explica la història d’un catedràtic rus que explora en solitud les misterioses profunditats de l’oceà des de la seva mínima cabina. “Es teu focus a s’abisme de ses aigües insondables”.

Tornem a ser a Primera, i després dels tres primers partits tornem a sentir l’atracció i l’horror de la caiguda al buit. Tornem a patir insuportablement. Això és el que anhelàvem. Primera és això. Volem viure en un món confortable on no hi hagi aquest risc permanent, aquesta fragilitat. Però no és possible. De fet, és la vulnerabilitat, la possibilitat tan real d’un final tràgic, el que dona sentit a la nostra vida difícil, a l’exploració. El patiment és la condició de possibilitat del goig.

Teníem tanta por de patir que amb prou feines ha començat la Lliga i ja busquem culpables. Primer van ser els fitxatges, que no arribaven. Després van arribar, ordenadament, gairebé amb facilitat. Fins i tot sonen bé. Però com que això no és possible, busquem l’error, la trampa. Ens volem queixar perquè l’abisme continua allà, i el més important és escapar de la responsabilitat d’una altra caiguda.

Algú es deu haver equivocat. Cal poder dir “ja us ho deia jo” en algun moment. Van arribar els partits. Un empat en un camp de mines. Un altre contra un equip de Champions, a qui vam superar en gairebé tot. Però a l’illa deserta ens van tornar a guanyar (com gairebé sempre) i vam esclatar en trossets. Ens han fet un gol en tres partits. A estones hem jugat bé. És igual. “Ja us ho deia jo!”. És fonamental que, arribat el moment, ho puguem cridar. Som a Primera. “Retxes de sol travessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s’ha fet de nit, i es plàncton s’il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir”.

El catedràtic socialista de la cançó, Yuri Puscas, s’inunda de la bellesa d’aquesta última frontera i en descriu la bellesa. El seu focus posat a les aigües insondables: “Només tu les averigües”. Potser és simplement això. L’any passat desitjàvem amb totes les forces ser on som avui. Sabent el que significa això. Però ansiosos per retrobar aquella bellesa extraordinària, única, de l’abisme. A la cançó un intueix que el viatge del batiscaf acabarà malament (“redactant informe tràgic”). És més que un pressentiment. Però ens esglaia la felicitat d’aquella mirada a l’univers que limita amb l’últim límit. Tornar a ser a Primera és un privilegi que hauríem de gaudir. Ens queden 35 partits. Una eternitat.

Després dels primers partits tornem a sentir l’atracció i l’horror de la caiguda al buit