La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Si un fill et diu ‘m’avorreixo’, digue-li ‘avorreix-te una mica més’”
Tinc 45 anys. Soc de Barcelona. Soc psicòleg i psicoterapeuta. Estic divorciat i tinc dos fills, en Marc (20) i la Lucía (13). Política? Escoltar tothom amb respecte. Religió? Soc cristià tàntric. Aqui ha caigut al fons del pou no li serveix que li diguis
Què volia ser de gran? Oficinista. De debò? Era el meu màxim ideal. Per què? El meu pare em posava a pencar de paleta als estius, i deia “voldràs venir de vacances al poble?”. “Sí!”, cridava jo.
Normal.
“Doncs estudia!”, reblava ell. I jo estudiava per no haver de pencar, i ser oficinista.
El pare va fer el que em van aconsellar. Què li van aconsellar?
“Posi una dificultat al seu fill cada dia”, em va ensenyar Giorgio Nardone.
El meu mestre! Em vaig formar com a psicoterapeuta a la seva escola de teràpia breu estratègica, a Arezzo.
No va ser vostè oficinista, doncs.
Vaig arribar a la psicologia per salvar-me.
Salvar-se de què?
De la meva rigidesa. Encotillat pel meu intel·lecte, no sentia el meu cos, encartonat.
Tant estudiar...
Ajudava en recursos humans a empreses... Però van succeir dos esdeveniments transformadors.
Quins?
Vaig ser pare, un. I vaig guarir una pacient, dos. No havia sentit mai més satisfacció. Vaig saber què volia de debò: ser bon pare, i ajudar els altres a viure millor.
I com s’és bon pare?
Tu vols que els teus fills siguin feliços?
Per descomptat.
Doncs sigues feliç tu. Cap sermó no superarà que et vegin defensar la teva felicitat.
I si estic trist per alguna cosa, què?
T’ho permets, ho comentes, i demà serà un altre dia.
I si alguna cosa em preocupa, què?
Va venir una mare, angoixada: “La meva filla odia les seves orelles”, em va dir. “Doncs aprèn tu a estimar-te”, li vaig dir. La nena, davant una mare que no s’estima, aprèn a no estimar-se.
I si el meu fill plora?
No diguis “no ploris!”, ensenya’l a plorar.
I com s’ensenya?
La meva filleta es va posar a plorar al portal de casa perquè no li vaig concedir un desig. “Tens raó a plorar”, vaig dir, i em vaig asseure al seu costat. Ella plorava. La gent que passava ens mirava.