La Vanguardia (Català-1ª edició)
La presa de Kabul debilita la missió antigihadista de França al Sahel
París nega l’efecte dòmino, però el triomf talibà encoratja els islamistes
Fa anys que la missió militar francesa al Sahel és qüestionada per l’escassa eficàcia i l’elevat cost, fins al punt que el mateix president Emmanuel Macron va anunciar el juliol passat que els efectius (5.100) es reduirien a gairebé la meitat i les operacions serien més limitades. Després de la caiguda de Kabul, la inquietud creix i el debat es reobre, encara que París diu que no tem un efecte dòmino gihadista i reafirma –per ara– el compromís a la regió, encara que amb condicions.
“França no es desentén, com de vegades sento dir, erròniament, sinó que anirà fins al fons de la seva lògica i es concentrarà principalment en el combat antiterrorista en suport dels estats”, va afirmar Macron durant el seu recent viatge a l’Iraq. Tot i això, el president va puntualitzar, davant Le Journal du Dimanche, que l’esforç francès és complementari i no pot reemplaçar la responsabilitat principal dels països de la regió, Mali en primer terme, ja que a París no li correspon la tasca de “construir estats”.
Fa molt de temps que França es troba davant el dilema de continuar empantanegada de manera indefinida en el Sahel o marxar. Finalment, molt en el seu estil, Macron va adoptar una posició intermèdia que no va acontentar ningú. Va posar fi a l’operació Barjan i va anunciar el tancament de bases, mentre garantia la continuïtat de la lluita antiterrorista, si és possible amb més aliats, en el marc de l’operació Takuba.
Els grups gihadistes del Sahel se senten envalentits per la ràpida victòria dels talibans i la humiliació infringida als Estats Units i als seus aliats afganesos. Pensen que la història pot repetir-se a l’Àfrica si s’actua amb perseverança. La situació és diferent perquè al Sahel hi ha grups de vegades rivals entre si i bandes de traficants que es confonen amb
L’operació francesa fa anys que està molt qüestionada i al juliol es va decidir reduir les tropes a la meitat
els terroristes, però és obvi que l’exemple afganès els dona moral. La propaganda ho demostra. En un comunicat, el Grup de Suport a l’Islam i als Musulmans (GSIM), lleial a Al-Qaida, va constatar que “la gihad és l’única via per treure de la humiliació la comunitat musulmana i passar de la dependència al lideratge i l’avenç”.
Ahir, en una entrevista amb Le Figaro, el ministre francès d’Afers Exteriors, Jean-Yves Le Drian, va rebutjar la teoria de l’efecte dòmino. El cap de la diplomàcia gal·la va admetre que el triomf talibà “engendra algunes vel·leïtats terroristes”, encara que va ressaltar que “la situació dels francesos a Mali no té res a veure amb la dels americans a l’Afganistan” perquè els objectius de París són més específics, de lluita contra grups terroristes concrets i suport als països.
Des que François Hollande va iniciar la intervenció, fa gairebé nou anys, l’objectiu era estabilitzar una enorme regió de cinc països –Mali, Burkina Faso, el Níger, el Txad i Mauritània–, evitar que el gihadisme conquerís el poder i utilitzés aquests països com a plataforma per atacar Occident. En el rerefons de la missió francesa hi havia també el control del flux migratori. Si el Sahel caigués a mans gihadistes, quedarien exposats al perill altres països més rics del golf de Guinea com Ghana o la Costa d’Ivori, augmentant el risc geopolític a l’Àfrica.c