La Vanguardia (Català-1ª edició)
El primer ministre japonès renuncia a la reelecció després d’un any al poder
Yoshihide Suga tenia la popularitat pel terra per la gestió de la pandèmia
Va arribar d’improvís, i d’improvís se’n va. Després d’un any al capdavant de la tercera economia més gran del món, el primer ministre nipó, Yoshihide Suga, va anunciar ahir que no es presentarà a la reelecció com a líder del seu partit, el Liberal Democràtic (PLD). Amb uns índexs de popularitat de capa caiguda per la seva gestió de la pandèmia, la seva decisió equival a la pràctica a la seva renúncia com a primer ministre. La cursa per la successió va quedar ahir oficialment oberta.
“Participar en la campanya per a la reelecció i gestionar les mesures contra el coronavirus requereix d’una enorme quantitat d’energia”, va assegurar aquest fill d’agricultor de maduixes i mestra d’escola. “Com he dit abans, protegir la vida i la salut de les persones és la meva responsabilitat, i a això em dedicaré”, va afegir.
Suga va agafar el relleu del poder quan Abe Shinzho, de qui va ser mà dreta i cap de gabinet en els seus vuit anys com a primer ministre, va renunciar fa un any per motius de salut. Amb un perfil discret, més habituat a moure’s entre bambolines, aviat va comptar amb el suport de les diferents faccions del seu partit i l’opinió pública.
Però després d’una arrencada forta amb una política continuista a la del seu predecessor, la deficient gestió de la pandèmia ha minat la seva popularitat, que amb prou feines arriba al 30%. En l’actualitat, el país travessa la seva tercera onada de contagis al mig d’una campanya de vacunació que va començar de forma lenta i tardana, que va obligar a celebrar els Jocs Olímpics sense públic a les grades i amb una gran oposició entre la ciutadania.
Amb la intenció de remuntar la imatge pública, el primer ministre planejava emprendre una àmplia renovació en el Govern, amb una sèrie de canvis que pensava anunciar la propera setmana. Tot i això, ha topat amb problemes a l’hora de trobar candidats disposats a acceptar el càrrec, un fet que la premsa nipona va interpretar com una falta de suports dins del seu propi partit.
Davant aquestes dificultats i el temor a què el seu mal moment es tradueixi en la pèrdua de vots per a la seva formació, el mandatari va optar per fer-se a un costat, una decisió que va ser rebuda amb una pujada de la Borsa toquiota de fins i tot un 2%.
El calendari dicta que el PLD elegeixi el proper 29 de setembre al nou líder, que serà el candidat a les eleccions generals. Atès que l’actual legislatura nipona arriba a la fi el 21 d’octubre, aquests comicis s’hauran de convocar com molt tard el 28 de novembre, encara que la data encara està per determinar.
La seva sortida torna certa inestabilitat a la política japonesa, molt propensa a les turbulències. Els vuit anys consecutius d’Abe en el poder van ser una raresa si es té en compte que en els sis anys previs
El successor d’Abe volia remodelar el Govern, però no ha trobat suports dins el partit per fer-ho
al seu mandat van desfilar al capdavant de la nació sis primers ministres diferents.
Entre els aspirants a succeir-lo sona amb força l’exministre d’Exteriors, Fumio Kishida, que ja havia anunciat la intenció de presentar-se a les eleccions internes a líder del PLD. Ahir, després de conèixer la decisió de Suga, va assenyalar que la seva decisió de participar al procés està “intacta”. Altres noms a tenir presents són l’exministra d’Afers Interns i Comunicacions, Sanae Takaichi, el ministre de Reforma Administrativa, Taro Kono, o l’exministre de Defensa, Shigeru Ishibi, tot i que aquest surt amb desavantatge.c
Sir Samuel Hoare, ambaixador britànic a Espanya durant la Segona Guerra Mundial, deia que entre els contrabandistes es va establir el costum de cobrar el preu d’un piano per cada presoner aliat evadit que feien passar pel Pirineu.
“La comparació –escriu la investigadora Rosa Sala Rose– és eloqüent, molt pròpia de qui va ser el primer vescomte de Templewood, però poc útil. Quant val un piano en temps de guerra? Un piano es converteix en un trasto inútil. En el present d’una contesa, la bellesa es malvèn al millor postor a les cases d’empenyorament”.
El veritable luxe d’una guerra no és un piano, sinó un paquet de cigarrets o
Costa discernir què és més humà, si ajudar un afganès a escapar de franc o fer-lo passar per caixa
un parell de botes. L’anarquista Manuel Huet explicava que per al seu primer servei al Pirineu, a l’estiu del 1941, va establir un preu de 5.000 pessetes per persona que treia de l’Europa controlada pels nazis. Un parell de sabates costaven llavors 20 pessetes. Salvar una vida donava per comprar-te 250 parells de sabates.
Durant els dies infernals de l’aeroport de Kabul vaig rebre una trucada. Era un dels afganesos que, fa pocs anys, vaig ajudar a sortir del seu país. “Pots ajudar-me a treure de Kabul quatre coneguts marcats pels talibans com a objectiu a matar?”, em va preguntar.
El que passava a l’aeroport era tremend i la petició de l’afganès –tan humana– perfilava la magnitud de la tragèdia, la descripció del pinyol de la realitat: com una brisa d’aire glaçat, va arribar a la meva oïda que ell cobrava per ajudar-los. Situats en aquest punt, ja no sé què és més humà, és a dir, consubstancial amb l’ésser humà: si, en un escenari com Kabul, salvar la vida d’un conegut sense esperar res a canvi o forçar-lo que passi per caixa.
També va arribar a la meva oïda la xifra que intentava cobrar: 15.000 euros per persona embarcada. I em vaig posar
Quant costava de treure pel Pirineu un presoner aliat evadit durant la Segona Guerra Mundial? El preu d’un piano. Quants ‘pianos’ s’han pagant aquests dies per enlairar-se de l’aeroport de Kabul?
a calcular. Si, en plena Segona Guerra Mundial, salvar una vida creuant el Pirineu donava per comprar-te 250 parells de sabates, quantes vambes pakistaneses Cheetah, les preferides pels talibans abans d’ocupar el poder, et pots comprar amb 15.000 euros? A una mitjana de 20 euros el parell, pots calçar 750 talibans.
Fem ara números amb la bellesa i la seva inutilitat. Quants pianos s’han estat pagant aquests dies per enlairar-se de l’aeroport de Kabul? El càlcul amb el piano és més difícil que amb les vambes. La bellesa en una guerra no serveix per a res (i en la pau, cada cop menys). He buscat per internet el preu d’un piano –un piano com Déu mana– a Kabul abans que els talibans tornessin i només em surten alguns Yamahas elèctrics. Cap piano de cua a la venda als peus de les muntanyes de l’Hindu Kush.
Sospito que no hi ha gaires pianistes entre els talibans. Fei i fet, odien la música. Un dels seus suïcides, fa sis anys, es va fer esclatar en un concert que oferien els alumnes de l’Institut Nacional de Música de l’Afganistan.
El jove pianista afganès Elham Fanoos calculava llavors que a tot Afganistan no hi havia més de 30 o 35 pianos. “Per això no tenim pianistes a l’Afganistan”, deia. L’atemptat en el concert va fer que el conservatori tanqués per un temps i Elham va anar a assajar al piano del vestíbul de l’únic hotel luxós de Kabul. “Vaig provar d’inundar la sala amb la música de Chopin”.
Per un piano va ser interpretada la banda sonora que millor li aniria a la pel·lícula de l’aeroport de Kabul. També va ser en la calor d’un estiu, el del 1936. I també en una ciutat amb aeroport per enlairar-se: Sabadell.
Va ser composta pels llibertaris al llançar el piano des del balcó de l’escola Sagrada Família del carrer Sant Josep. Cal imaginar les 88 tecles, les 224 cordes i la caixa de ressonància impactant alhora contra el terra.
Kabul és avui aquesta partitura.