La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’enemic, a l’esquerra
Així està canviant el conte: les últimes eleccions generals hi havia tres partits de dreta, si Ciutadans permet que se l’inclogui en aquesta ideologia. El repartiment de vots entre els tres va ser una de les causes, no la més important, de la seva derrota.
Avui es comença a perfilar una forta divisió de l’esquerra, encara que en aquest moment comparteixin el poder: al primer lloc, el Partit Socialista amb tot el seu poder, però amb tot el seu desgast; en dura competència, Unides Podem, que encara no progressa ni és una amenaça a les enquestes d’intenció de vot, però lluita per la identitat social i compta amb un valor d’alta acceptació demoscòpica, que és Yolanda Díaz per designació fins ara no discutida de Pablo Iglesias. Els seus contactes per a la creació d’un bloc d’autèntica esquerra indiquen que prepara una alternativa potent.
Aquesta perspectiva és la que està condicionant l’acció de govern i és l’autèntic perill per a Pedro Sánchez. Més que el creixement del Partit Popular? Sí, perquè la Moncloa confia que la recuperació econòmica, el nou equip governant, els fons europeus, l’explotació de la crispació conservadora i, sobretot, la por d’una aliança amb l’extrema dreta impediran a Casado aconseguir el vot de la moderació. És més: aspira a poder arraconar el PP mitjançant l’ocupació de la centralitat política, tret de fracàs estrepitós en l’evolució de la qüestió catalana.
La baralla amb Unides Podem és una altra cosa. És una baralla esquinçada pel vot d’esquerres. Ho hem vist aquesta setmana amb les acusacions que es podrien fer a Aznar o Rajoy: el PSOE està venut a l’Ibex i a les elèctriques, que ha de ser el més dolorós per a Sánchez.
En l’ordre pràctic, aquí hi ha la proposició de llei de Podem per crear una empresa pública d’energia i les iniciatives de posar límits als preus de l’electricitat.
I, pel que fa al discurs polític, assistim a l’insòlit espectacle que una ministra, Ione Belarra, desmenteix els arguments europeus de la vicepresidenta Teresa Ribera. Si després d’això es manté el pacte de coalició, és per pura necessitat de supervivència, no per coincidència de programa. Ja es pot parlar de dos Consells de Ministres.
No sembla un episodi aïllat. Si hi ha indisciplina, fins i tot deslleialtat governamental, és perquè s’està mentalment a les eleccions; a les municipals, a les autonòmiques i a les generals. Pedro Sánchez ho sap, ho sap més bé que ningú, i per això va crear el nou eslògan de la “Recuperació justa”. Ho saben també els ministres del seu partit, i per això a Teresa Ribera li va sortir de l’ànima la comparació: “Sé que els meus companys (d’Unides Podem) tenen una alta sensibilitat social, però jo també la tinc”. I se sap en tota l’estructura del PSOE i per això va començar una renovació discreta de càrrecs que de moment va afectar els portaveus al Congrés i a l’Ajuntament de Madrid. A Pedro Sánchez se li presenta, per tant, un interessant desafiament: seduir alhora l’Espanya de la moderació i a l’esquerra real. El risc és l’esquizofrènia.