Sense rellotges a l’Afganistan

Una pèrdua de temps, una merda de discurs farcit de putes estupideses”. Aquesta frase tan mal parlada pertany a la pel·lícula Màquina de guerra, en què Brad Pitt interpreta un transsumpte del carismàtic general nord-americà Stanley McChrystal. I es refereix al discurs d’Obama a West Point en què anunciava una terrible contradicció: enviaria més tropes al país que van envair després dels atemptats de l’11-S, encara que es comprometia a emprendre’n la retirada escalonada a partir del 2011. McChrystal, en canvi, vol lluitar a les regions més hostils per assegurar el país abans de la retirada. És auster, dorm quatre hores, moriria per les seves tropes. “No vam guanyar la guerra perquè no la vam lliurar”, diu. El rearmament silenciós dels extremistes no es farà esperar; s’estén una frase premonitòria dels talibans: “Vosaltres teniu els rellotges, però nosaltres tenim el temps”.

A l’aleshores ministra de Defensa, Carme Chacón, li interessava McChrystal, amb qui es va reunir diverses vegades a Kabul al costat del llavors Jemad, José Julio Rodríguez. Va fluir l’empatia entre dos seductors. Intercanviaven missatges, fins i tot Chacón va arribar a variar algunes tàctiques seguint les idees del general. Ella tenia molt clar que allò era una guerra, i sempre es va referir al conflicte com a tal, sense eufemismes, perquè no volia que li passés com a Zapatero amb la crisi.

Per Nadal del 2008 vaig poder integrar-me al Falcon que viatjaria fins a Manas per, des d’allà –en un vol infernal en Hèrcules–, arribar a Herat, on la ministra visitaria el contingent. Recordo bé el paixtu que ens va conduir en un autobús soviètic fins a la base i els dormitoris de les militars, amb ossets de peluix i un llibre de Dulce Chacón sobre la llitera. No vam poder sortir de la base per l’elevat risc d’atacs. “Com és la vida a l’Afganistan? I la de les dones?”, preguntava als qui havien recorregut els carrers. I relataven una vida medieval, on moltes nenes estudiaven clandestinament. Les dones vivien amb les llibertats limitadíssimes, reservades per a una elit –el 20% de la població que col·laborava amb els estrangers–. Com la Xarifef, refugiada a Madrid des de fa cinc anys, que va ser condemnada a l’analfabetisme. Aquesta setmana han arribat la seva mare i la seva germana petita a Madrid. Formen part de les 2.181 persones que han pogut sortir de l’aeroport de Kabul, de les quals 1.700 han demanat asil a Espanya, segons fonts de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). S’hi senten com extraterrestres, i el dolor pels seus, retinguts a Herat, els fa sagnar les dents.

El temps ha demostrat encertades les crítiques que el general McChrystal va abocar contra Joe Biden –llavors vicepresident d’Obama–, a qui va titllar de miop. Hem arribat al Caosistan, va predir abans del seu relleu al capdavant de les tropes de l’OTAN a l’Afganistan. Ara, una dècada després, s’acaba de desmuntar la pantomima: un govern de cartó pedra apuntalat militarment s’ha ensorrat com un mal decorat, i ha permès a les feres recuperar el control. Feres salvatges i cruels. De nou, la vida d’una dona val menys que la d’una cabra. Sembla difícil pensar una altra sortida que no sigui l’asil. “Des d’Espanya estem liderant una campanya de sortida d’emergència, per obrir corredors humanitaris”, m’informen des de CEAR. Perquè la solidaritat internacional sembla l’únic pal·liatiu per a un desastre anunciat i engreixat a causa de les diòptries geopolítiques dels que encara no han comprès com es combat el fanatisme.c

De nou, la vida d’una dona val menys que la d’una cabra; no hi ha cap altra sortida que l’asil