Tot rentant els plats

Aquest agost canicular la conjunció domesticoastral ha fet que l’hora de rentar els plats i les cassoles del sopar (les nou del vespre) m’hagi coincidit amb l’emissió del programa Dies de ràdio de Catalunya Ràdio, i perdó per la redundància.

Ha estat així com, sense proposar-m’ho, m’he vist immers en un món d’arqueologia radiofònica i he redescobert detalls que havia oblidat. Trenta-cinc anys enrere, per exemple, l’entrevistador feia una pregunta i deixava que l’entrevistat respongués sense interrompre’l a mitja explicació, permetent-li d’aquesta manera raonar-la sense problemes. Els ben juro que la cosa anava així. I si a l’estudi hi havia algú altre, aquest altre també callava fins que l’entrevistat acabava. Una cosa semblant passava a les tertúlies. No hi havia cap tertulià cridaner i de veu aguda, obsedit a tallar els altres amb la convicció petulant que –ell sí– té la raó absoluta de tot.

Una altra delícia: els presentadors i els seus col·laboradors no reien després de

M’he vist immers en un món d’arqueologia radiofònica

cada frase que pronunciaven! Deien el que havien de dir i deixaven les rialles per als oients, si els venia de gust proferir-les a casa seva. I –oh meravella de les meravelles!– enmig de les explicacions no hi posaven efectes de so. Si es parlava d’un incendi, el tècnic no llançava el so de cap sirena de bombers. Si explicaven la detenció d’un lladre en una casa senyorívola, no hi posava el grinyol terrorífic d’una porta rovellada. I si plantejaven l’oportunitat d’un debat parlamentari, no ho complementaven amb un tall tipus “La verdá es que nunca me había preguntado eso…”. Es comentaven els fets de manera eficientment concisa, i avall. En aquells temps pretèrits es confiava en el poder de la paraula i, precisament per això, la paraula prenia molta més força. Era estrambòtica, aquella ràdio de dècades enrere.c