El meu primer botellot!

Modèstia a part, abans-d’ahir a la nit vaig fer història: el meu primer botellot, un botellot cinquantí, improvisat i ni més ni menys que a l’avinguda Pau Casals de Barcelona, el que abans se’n deia una “zona senyorial”.

Com que el nou periodisme eleva tot fet inèdit a la categoria de “fer història”, no seré menys sinó més i aquí els explico la proesa, perpetrada a dos passos del pis de l’últim català universal, en Samaranch.

El cas és que a les dotze en punt ens van desallotjar de l’última terrassa que vam veure oberta. Per un moment, coses meves, vaig pensar que apareixeria la Gestapo.

Un cambrer dels d’abans, als quals la vida no els ve de cinc minuts, ens va passar uns gots de plàstic en actitud de resistent de Billancourt, d’aquells que amb un gest silenciós donaven suport a la causa (en aquest cas, perduda).

A dos quarts d’una de la nit, matinada

El botellot cinquantí va resultar de passerells: ni alcohol de recanvi, ni glaçons ni llimona

a Catalunya, els meus dos camarades i jo ens vam asseure en un banc i vam començar el botellot, amb els dubtes propis del principiant: tres dinosaures en actiu poden constituir un botellot o calen més participants?

A trenta metres, davant del Turó Park, la secció juvenil del botellot amb els que vam intercanviar una salutació fraternal –o parental, em temo–, per bé que ens va fer vergonya demanar-los consell sobre els passos a seguir per a un acte tan delictiu, incívic i insostenible.

Cap allà dos quarts de dues, ens vam adonar de la nostra inexperiència. Uns passerells: no havíem portat cap ampolla per reposar! Ni ampolla, ni una llauna, ni quatre glaçons o una llimona salvatge... Quina merda de botellot era allò?

Esclar que quan un vehicle policial apatrullava, vam sentir la confortable caloreta que infon fer-se el bon ciutadà.

–Prenent la fresca, senyor agent! Amb un got d’aigua que no dubti dipositarem a la galleda de reciclar gots d’aigua.

A dos quarts de tres, va desfilar un grup de freedom fighters amb el seu altaveu, les nenes i les ampolles. Companys de lluita: som gent de la nit i algun dia ens donaran una medalla patriòtica que donarem al Museu de Pompes Fúnebres de Barcelona.c

jer, activista, republicana y de izquierdas, y empezaron a arreglarse muchas cosas: vivienda pública, supermanzanas, vallas amarillas que nos protegen de la velocidad de los coches y de la contaminación, carriles bici, políticas sociales, movimiento LGTBI, etcétera. No han sido suficientes para parar del todo los desmanes anteriores, pero al menos son una posibilidad.

Lo otro son más hoteles, más turistas, más oficinas, más coches, más aviones... ¿Les gusta?

Josep Maria Rovira Gimeno

de la nostra cultura. Un fet insòlit si tenim en compte tots el mitjans de què disposem. Em sento avergonyit de com les noves generacions maltracten la nostra parla, posant-la en perill d’extinció.

Com podem tolerar el menyspreu que observem últimament? La feblesa de la seva defensa demostra que hem assolit una societat desconsiderada envers tota la cultura del poble català. Nosaltres, pioners a divulgar coneixements, deixem de banda la màxima prioritat del que representa per als ciutadans de Catalunya. Una cosa ha sigut correspondre als vinguts de fora i, l’altra, desvincularnos dels nostre dret a parlar-la com a catalans.

Joan Janoher i Sadurni