El retorn dels talibans

La vergonyosa retirada nordamericana de l’Afganistan constitueix una humiliant derrota moral i política no només per als Estats Units sinó per al món civilitzat. Igual com la caiguda de Saigon o la de Phnom Penh el 1975, la de Kabul suposa l’entrega d’aquell país a una minoria fanàtica, primitiva i tribal. En el pla intern, això es traduirà en l’aplicació d’un programa de neteja etnicoreligiosa, derivat de l’aplicació radical de la xaria; els talibans són la versió islàmica dels khmers rojos cambodjans. En l’internacional, la victòria talibana es converteix en una amenaça greu per a la pau i per a l’estabilitat mundials; l’Afganistan esdevindrà una plataforma terrorista, la credibilitat nord-americana davant els seus aliats potencials i reals ha patit un mal enorme i els incentius perquè els seus adversaris emprenguin aventures expansionistes han crescut de manera exponencial.

La caiguda del Govern i de les forces armades afganeses ha estat la conseqüència inevitable de l’anunci de retirada nordamericà. Sense el suport aeri i d’equip subministrat pels Estats Units, la seva capacitat de fer front als talibans era escassa, per no dir inexistent, i la moral de combat de l’exèrcit afganès es va esfondrar davant la defecció nord-americana. Donar la culpa de la situació actual als afganesos antitalibans, a la seva incapacitat de construir un

Estat democràtic, net, eficient i fort és una excusa feble. Corea del Sud va trigar dècades a transitar cap a un escenari d’aquesta naturalesa i, encara avui, els Estats Units mantenen tropes en aquell país: 28.000 efectius. Malgrat tot, la presència dels EUA i dels seus aliats a l’Afganistan durant els últims vint anys ha tingut efectes positius, els beneficis van ser més grans que els costos. Es va crear un eficaç dispositiu d’intel·ligència i de contraterrorisme que va reduir de manera significativa la capacitat d’acció del terrorisme islàmic i va conduir cap a la gairebé desaparició d’organitzacions com Al-Qaida. La base aèria de Bagram, situada al centre d’una regió perillosa, que inclou el Pakistan i la frontera de l’Iran, ha estat un important dispositiu de seguretat i la seva pèrdua constitueix un dany estratègic irreparable. Però aquí no s’acaba la història.

La població afganesa ha experimentat una millora substancial en indicadors bàsics de benestar. Des del 2001, la mortalitat infantil s’ha reduït a la meitat; el nombre de nens escolaritzats ha passat d’1 milió el 2001 a 6,5 milions el 2019; el percentatge de nenes afganeses a les escoles era zero el 2001 davant el 80 per cent en l’actualitat; l’accés de la població a aigua potable, l’assistència mèdica s’ha multiplicat per tres. De la mateixa manera, els aliats han dut a terme un esforç extraordinari per construir i desenvolupar infraestructures bàsiques i han proporcionat seguretat i inversions tant a les zones rurals com a les urbanes.

Tots aquests avenços desapareixeran amb rapidesa i la societat afganesa tornarà a una era fosca. Però a més la reconquesta del poder per part dels talibans tindrà un impacte geoestratègic molt negatiu. D’una banda, constitueix un impuls-revitalització de tots els grups gihadistes a escala global, en especial els existents a l’Orient Mitjà i a l’Àsia Central; de l’altra, l’Afganistan es transformarà en un refugi per als terroristes, els proporcionarà protecció i una base per llançar operacions a tot el món. Com ha assenyalat Admed Rashid, el màxim expert sobre els talibans, la nova generació és molt més extremista i militant que l’anterior i és la que ostenta el comandament militar.

En paral·lel, els EUA han enviat un pèssim senyal als seus aliats. Haver lliurat sense contrapartides el poder als talibans abandonant a la seva sort el Govern i el poble afganès i sense comptar amb els països de l’OTAN que l’han acompanyat vint anys debilita dramàticament la seva credibilitat i redueix la seva capacitat dissuasiva davant les agressions futures de les seves potències rivals. Després de l’esdevingut a l’Afganistan, la confiança de, per exemple, les repúbliques bàltiques o de Taiwan en què els EUA els donaran suport en cas d’una agressió russa o xinesa ha minvat de forma substancial. Això crea un clima d’extraordinària inseguretat, de risc i incertesa. Si els Estats Units ha tornat l’Afganistan als qui van atacar les Torres Bessones, es pot esperar qualsevol cosa; si els EUA no defensen els seus interessos, difícilment defensarà els dels altres.

El manteniment per part dels EUA d’efectius militars durant llargs anys a l’Europa occidental o a Corea del Sud va ser un factor determinant per evitar la desestabilització. Estar-se en un país estranger no implica desplegar-hi grans efectius. N’hi ha prou amb mantenir una presència que mostri el compromís amb la seva seguretat. Això es va veure amb claredat a l’Iraq. Amb la sortida de les tropes nord-americanes, només 2.500, n’hi va haver prou per desencadenar l’ofensiva de l’Estat Islàmic. Va caldre tornar a enviar soldats per evitar que aquella organització prengués el control del territori iraquià. És increïble que l’Administració nordamericana no tingués en compte aquesta lliçó ni hagi escoltat les advertències en aquest sentit realitzades pel Pentàgon.

Els talibans han pres el poder contra la voluntat del 80% de la població, segons el Brookings Afghanistan Index, que elabora el think tank Brookings Institution des del 2001. L’Estat dirigit per ells no pot reivindicar drets nacionals ni que aquests siguin reconeguts ni respectats pels països civilitzats. Un Estat que fa de la violació dels drets dels seus propis ciutadans la raó de ser i es regeix per la força bruta no té cap legitimitat per exigir el respecte de la seva sobirania, perd el dret a exigir qualsevol prerrogativa moral i es converteix en un proscrit. Com va escriure Ayn Rand, no és el deure d’una nació lliure alliberar altres nacions, però té el dret de fer-ho si així ho decideix i quan ho decideixi.

Fukuyama ha considerat la presa de Kabul com el principi del final de la supremacia nord-americana. Potser és així, potser no. Però sí que és veritat que el prestigi dels Estats Units, el seu lideratge global, no ha estat mai tan avall des que Jimmy Carter regia els destins del país. Corren mals temps per a la llibertat i qui la va representar i la va defensar des del final de la Segona Guerra Mundial ha renunciat a fer-ho.c

L’Afganistan serà un refugi terrorista, una base per llançar operacions a tot el món

El lideratge global dels EUA no ha estat mai tan avall des que Carter regia els destins del país

¿Veinte años de guerra y se van como si nada?

cre-a impresiones de catalunya sl

rotomadrid, sl. marina bcn distribucions sl

JOMA