La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una doctora olímpica en la pandèmia
Per complir els seus desitjos, abans de parlar d’ella hem de parlar de dos extraordinaris esportistes més: Sara Loehr i Celso Comesaña. La veritat és que qualsevol dels dos podria protagonitzar un reportatge. Sara Loehr (Vilafranca del Penedès, 1984) estava destinada a l’Olimp des que tenia nou anys, quan era una enxaneta i va coronar la piràmide humana que va donar la benvinguda als Jocs Paralímpics de Barcelona’92 a l’estadi Lluís Companys.
L’atzar també es va conjurar perquè el guàrdia civil i atleta Celso Comesaña (Vigo, 1988) brillés en una cita olímpica. Va ser el dia que va començar a freqüentar el club Triatlón Mar de Vigo. Aquí hi havia una esportista amb problemes per trobar companys i entrenar-se. Aviat es van fer amics. Aquesta esportista, ara sí, és el nostre personatge: Susana Rodríguez (Vigo, 1988), acostumada a fer caure els murs més alts.
Sempre ha tingut molta força de voluntat, però no podria haver arribat tan lluny sense els seus guies. Per això a aquesta campiona olímpica li agrada
Durant la primera onada va deixar els entrenaments per treballar a l’hospital de Galícia
que apareguin en un lloc destacat la Sara i en Celso, coprotagonistes dels seus èxits esportius. La Susana va néixer amb un greu dèficit visual associat a l’albinisme. Només té un 5% de visió a un ull i un 7% a l’altre. I, tot i això, és una superdona.
Els cinèfils recordaran les escenes inicials de Prometheus, dirigida per Ridley Scott el 2012, quan un protohome d’impressionant aspecte físic crea la vida sobre la terra. Susana Rodríguez recorda un d’aquests éssers. El seu cos sembla esculpit en marbre, una sensació augmentada per la seva pell nívia.
La discapacitat no ha impedit que es llicenciï en Medicina a Santiago de Compostel·la (la primera invident que ho aconsegueix a Espanya, “si bé no és una invident total”, recorda l’ONCE, que parla meravelles d’ella). Té una germana sense problemes de visió. Les van educar sense distincions. “A l’aigua també sou iguals”, van dir els pares i les van apuntar a un curset en una piscina.
L’esport va ser la seva epifania. La font de les seves alegries més importants. I, afortunadament, dels seus disgustos més grans. Afortunadament perquè aquella nena que a la piscina va descobrir que podia ser tan àgil com qualsevol va abandonar l’esport durant un temps arran d’una decepció. Va ser abans dels Jocs Paralímpics de Pequín’2008. Va obtenir la marca mínima en atletisme, però eren sis places i set aspirants.
Ella es va quedar fora de la competició i va canalitzar la decepció matriculant-se a Medicina. El resultat va ser que no només no vam perdre una gran campiona (va tornar de seguida a les pistes, però ara per concentrar-se al paratriatló), sinó que a més vam guanyar una gran doctora. Time va saber veure abans que ningú aquesta meritòria doble faceta, com a atleta i com a