El pinzell del mestre

Festival Cervià de Ter

Lloc i datat: Monestir de Santa Maria (3 i 4/IX/2021)

Aquest petit festival –singularitats de Cervià– que té lloc al puríssim interior romànic del Monestir de Santa Maria, ha acollit en anys anteriors un projecte de Maria João Pires i gaudit, a més d’aquestes grans figures, de joves músics de Catalunya.

I en aquesta ocasió (dies 3 i 4) Nelson Goerner va interpretar tres petites-grans peces de Chopin i els dos primers quaderns d’Iberia, d’Isaac Albéniz, i el dia 4, quatre Impromptus D.935 de Schubert i els dos quaderns restants d’Iberia.

Molts bons pianistes fan molt bé aquest repertori, però d’aquí a Goerner hi ha un camí que ens porta a reflexionar sobre això que anomeno “el pinzell del mestre”. El Chopin i el Schubert que ens ha deixat Goerner mereixen aquesta consideració; la naturalitat amb què arriba a commoure, la utilització subtil del rubato, els matisos amb què revela plànols i contrastos, i sobretot a Schubert la rodonesa en el discurs, aquell joc sensible que reté i que alhora emfatitza les seqüències, i que fa que la frase s’interioritzi i no només avanci –que és la característica de la música, el seu esdevenir–. Els Impromptus D.935 de Schubert van obtenir una densitat expressiva i una exemplar unitat en la tensió. I què es pot dir de la seva versió d’Iberia , la moltes vegades infranquejable obra d’Albéniz escrita a París entre el 1905 i el 1908, i que anticipa al seu segon quadern trets de la més absoluta modernitat afrontant amb el cubisme de Picasso.

A continuació de les peces de Chopin (Barcarola, op. 60; Allegretto Berceuse, op. 57, i Andante Scherzo núm. 3, op. 39) Goerner va obrir la Iberia amb la corresponent Evocació, una síntesi de l’estètica del moment debussysta, en la qual el llenguatge de Chopin és essència. I va destacar ja trets que van ser evidents en el transcurs de les seves dotze peces: una concepció personal i vàlida de la seva arquitectura, un discurs sòlid, res amanerat, altament sensible amb un acostament subtil al teclat, limpidesa en el toc, força i virtuosisme i un exercici per modelar l’essència “espanyola” –eren temps d’espanyolisme a París– amb austeritat.

En el tècnic sense ocultar gestos de grandiositat i alhora un discurs interior, i sobretot la claredat en la complexitat de veus i contrapunt de passatges de l’obra. Un detall, l’administració de la ressonància que va arrodonir magistralment el context harmònic al segon quadern. I, per no atabalar amb tecnicismes, emoció pura en dues sessions tan ben compreses pel públic que el pianista va aplaudir dret, que per a aquesta temporada ens oferirà bones sorpreses.c