Dels somnis a l’Orfidal

La decadència de les ciutats s’evidencia quan els seus habitants es refugien en el passat davant la inanitat del present, quan els residents viuen pensat d’on venen més que somiant on aniran. La decadència no sobrevé d’un dia per l’altre, sinó que és el resultat de la mediocritat acumulada dels que governen les metròpolis i de la passivitat dels que la permeten.

Certament, estem assistint a un període de la història caracteritzat per la inestabilitat, que comporta el declivi de les institucions. Ni tan sols podem acudir als filòsofs, ja que han estat substituïts pels influencers, igual que els activistes han desplaçat els polítics. Així que ningú no acaba de saber el seu lloc

Barcelona transita entre l’abstracció i la insubstancialitat

en la història, ni les ciutats el seu paper al món. No és estrany que sovint ens governi gent amb més ocurrències que compromisos.

Una de les coses que hauríem d’exigir com a ciutadans és que els nostres dirigents apostin pel paper transformador de la cultura, que deixin de considerar-la una maria dels pressupostos. Necessitem que les autoritats apostin per la cultura en minúscules i en majúscules. Per això costa d’entendre que un home savi com Jordi Martí hagi dit, en la seva condició de tinent d’alcalde, que és partidari d’apostar per la tradició cultural barcelonina en lloc d’invertir en grans concerts i magnes exposicions. Com si no es pogués caminar i mastegar xiclet alhora. El regidor hauria de veure l’impressionant agenda cultural que prepara París per a la rentrée i que publicava ahir Le Figaro . Per cert, la capital francesa té una alcaldessa amb moltes coincidències ideològiques amb Ada Colau, però amb una mirada més llarga.

La decadència comença el dia que els somnis queden rendits a l’Orfidal. A propòsit, la proposta de Martí d’aixecar una Nova Bauhaus als terrenys previstos per a l’Hermitage xoca de cara amb l’urbanisme tàctic, als antípodes de la racionalitat de Walter Gropius.

Barcelona transita entre l’abstracció i la insubstancialitat. L’avantatge de la decadència és que es manifesta sense presses i, si s’actua a temps, és reversible. Però fem tard.c