Molt lluny de la Constitució

El que PP (amb Vox o sense) no guanya a les urnes, troba un segon camí institucional en virtut de l’hegemonia que la interpretació aznariana de la Constitució té entre les elits judicials. No és una hegemonia partidista (hi ha moltes investigacions en curs contra la corrupció del PP), però sí ideològica. Comptant amb aquesta consolidada sintonia, Pablo Casado posa ara com a condició per acceptar participar en la renovació del poder judicial que l’elecció dels jutges sigui només professional. És una reclamació plausible, però tramposa: els jutges són independents, sí, però els que accedeixen als alts tribunals fa anys que passen pels filtres del bloc judicial conservador. Si un jutge o un fiscal té ambicions de pujar, ja sap com ha d’interpretar les lleis més polítiques. Escollir ara els jutges per via professional equivaldria a eternitzar l’hegemonia conservadora.

En una conversa estival, Joan Tàpia, antic director d’aquest diari i periodista clarivident, va dir-me, referint-se al bloqueig que el PP imposa a la renovació del poder judicial: “Als pares de la Constitució no els va ni passar pel cap que un dels grans partits pogués bloquejar la renovació de l’òrgan de govern d’un dels tres pilars de la democràcia com és el poder judicial”. En efecte, en el clima de consens que va fer possible el retorn de la democràcia a Espanya, era impensable que un dels grans partits del país decidís abocar, no pas oli, sinó sorra als engranatges constitucionals, per tal de ferlos inservibles.

Entre els pares de la Constitució hi havia un exministre de Franco, un catalanista nascut a l’exili i un comunista antifranquista, entre altres personalitats d’accent conservador, socialista i catòlic. No podien ser més oposats ideològicament. Però participaven del mateix objectiu: fer possible la democràcia en un país devastat per les guerres civils. Un valor els va unir: la concessió. En un país de tradició caïnita, la democràcia només pot existir amb concessions mútues.

Per refermar que la cessió era la millor virtut democràtica van organitzar un sistema que admet canvis només si aquests canvis compten amb suport ampli. Per canviar o renovar les institucions és imprescindible la participació dels partits opositors. Aquesta és la lògica que presideix la renovació del òrgans del poder judicial: majoria i oposició han de pactar per força. Però els pares de la Constitució no van imaginar mai que l’oposició del PP refusés el pacte. De fet, va molt més enllà. Posa preu a la seva obligació constitucional: veta un partit i pretén imposar, sent minoria, la seva visió de les coses.

Aquesta actitud té premi. Encara que perdi les eleccions, el PP prorroga la seva influència ideològica en el poder judicial. Hereu d’Aznar, indiferent al llegat de Fraga, fascinant pel radicalisme dels republicans americans, el PP renega de Merkel i s’abraça a Trump.

Un PP hereu d’Aznar, indiferent al llegat de Fraga, encisat per Trump